dimarts, 19 de setembre de 2017

LA DIGNITAT ESCLAFADA NO TÉ RETORN


La glorificació de l’àvia catalana -sovint els néts tiren més als padrins que als pares-  juntament amb altres entranyables i transcendentals seqüeles, em deixarà cec. Orb. M’explic.
 
Els meus confrares de Can Gazà, a la televisió només hi miren futbol, sèries i concursos. Per això, per seguir l’apassionant procés de la meva aimada pàtria m’he hagut de treure els ulls clavat hores i més hores davant la petita i boirosa pantalla del vell ordenador de la casa. Com a recompensa de la meva  mortificació dels sentits, ja que també pateix l’oïda i la rampa de les cames, he rebut el gran regal de poder empassar-me les llàgrimes, les ràbies i les esgarrifances dins una profunda solitud. Pens que és la mateixa soledat de la qual frueix Xirinacs des de l’utòpic lloc on purga el pecat d’haver desaparegut massa prest. És tan intens el meu aïllament que fins i tot els meus fills adoptius, quan passen a donar-me el bona nit, ho fan des del portal del despatx, tot creient que estic enganxat a un programa eròtic. Mai no podran imaginar-se que allò que m’obliguen a suportar els cretins espanyolistes és pornografia pura i dura.

Un d’aquests vespres va aparèixer, talment com l’estrella dels mags, enmig de la cridòria dels imbècils, dogmàtics i altius tertulians la paraula definitiva i definitòria. Una valenta dona catalana va alçar la seva veu escardada per xisclar que en aquests moments tot és qüestió de dignitat.

“Per res ja importa –va clamar– el referèndum, la constitució, la democràcia, la  independència, la llei, els tribunals i la mare que els va parir a tots. Hem arribat a un punt sense retorn. Es tracta de salvar la dignitat. La dignitat del meu poble”.

A aquest punt sense retorn els il·lustrats l’anomenen dignitat. La gent del carrer li diu amor propi. Els marginats el batejam com a toca-collons.

Quan les persones, les parelles, les nacions, les tribus, les amistats, les esglésies, arriben a aquest punt o se suïciden, fent de morts tota la vida, o posen peu fiter a la profanació de la dignitat, a l‘esmicolada de l’amor propi o a la tocada de collons. Xisclen basta! S’ha acabat.

Port aquesta lliçó de la dignitat clavada a sang a les venes de la genètica. La meva família és pobra, però mai no ha estat  subjugada.

Tot i això la vida m’ha convertit en catedràtic d’aquesta essencial assignatura. Al Perú, un indiet, des de la seva mirada de foc em feu paràbola i clam d’aquest principi inalienable tot mussitant-me : “Doctor máteme, pero no me grite”.
Tanmateix, els assessors d’aquesta tesis doctoral de la dignitat han estat els catedràtics de la marginació. Un exclòs, un miserable, un desgraciat ho pot perdre tot. Tot de tot. Però sempre li resta l’amor propi. He vetllat mils de nits a l’Hospital de Nit, a la Placeta, al Refugi però mai no m’ha passat res.

A un marginat li pots tocar tot. Fins i tot allò que no et pots imaginar. Tot manco la dignitat.

En el procés de la independència del Principat s’ha arribat al punt sense retorn. Ens hi jugam la dignitat. I prou.

Passaran mesos o anys, o fins i tot segles, però l’única sortida digna serà el divorci. El matrimoni espanyolista,  tant s’hi val que sigui forçat o de conveniència, ha passat els límits de la dignitat. Ara ja tot és qüestió de collons.

Qualsevol marginat et diria “I per collons, els meus”. Els nostres.

1 comentari: