dimarts, 13 de juny de 2017

LA TERCERA MORT DEL CAPELLÀ POQUET



Al capellà Jeroni Alomar Poquet el mataren per primer cop a la paret del cementeri de Ciutat dia 7 de juny de 1937. Ara fa exactament 80 anys.  L’afusellaren les criminals forces de Franco amb l’anuència tenebrosa i turbulenta de l’arquebisbe Miralles. Per desgràcia, en aquells temps de follia  fratricida, aquest assassinat hauria estat un més entre els milers que perpetraren els feixistes catòlics si no fos per la condició sacerdotal de l’executat. Ningú em farà creure, perquè és metafísicament impossible, que el cap de l’església mallorquina no l’hagués pogut salvar. Deixarem que la culpa de la primera mort del capellà llubiner se la reparteixin els autors  militars, civils i eclesiàstics del cop d’Estat franquista.
Però resulta evident que la segona condemna  a mort, la mort del silenci sepulcral i de la ignomínia soterrada del capellà Poquet, fou decretada i executada, a cop de ploma,  pel nefast arquebisbe Miralles i la seva cohort de venjatives  i covardes madones curials, catedralícies i parroquials. Com a signe d’irredempta putrefacció, aquest silenci de mort continua dins gairebé tot el clos de l’església mallorquina. Encara ara la hipòcrita gent de la nostra església callen com a morts.
Per sort dels maltractats i difamats banyarriquers de la veritat, aquests dies han aparegut, ben mirat miraculosament, unes cartes de l’arquebisbe Miralles que confirmen, amb una sobredosi de calfreds, aquesta asseveració. Els dos capellans, Jeroni Alomar i Antoni Rosselló, condemnats el primer a mort i el segon a vint anys de presó, han sofert fins avui la sentència de l’oblit i de la postergació. Podeu estar ben segurs que ni el Bisbe ni cap capellà que xucli de la poderosa i sagrada mamella diran  res de res. Seguiran callant com a morts. Tal com són.
Us ho confés amb una tristesa profunda i una desesperant impotència. Aquests dies d’aniversaris i homenatges s’està armant la tercera i definitiva mort del meu aimat i venerat  Capellà Poquet. La mort de la irreal beatitud. El volen disfressar d’àngel, com feren amb el Fill de l’Home i els altres heroics seguidors de les benaurances. Els inductors d’aquest trist -tristíssim! – traspàs són en gran part els familiars de don Jeroni Alomar Poquet.  La cunyada i els dos nebots que han amagat -Déu no vulgui que destruït - al llarg dels anys les senyes d’identitat del qui donà la vida per salvar de la mort el seu germà i altres defensors de la legalitat, ara s’han erigit en guardians de la seva deïficació. Diumenge em cridà, de forma aïrada, Joan, el nebot petit de Poquet, per exigir-me que ratificàs la meva insinuació que el seu oncle hagués pogut compartir amant amb el seu botxí episcopal.
Per beats ens basten i sobren els qui han pujat als altars els continuadors del “glorioso movimiento nacional”. Jo necessit un referent de carn i os.  Un home sincer i sencer, valent i sense manies. Vull seguir identificant-me amb ell, perquè estic ben segur que si tornassin aquells temps, que encara deliren molts dels qui s’aferren a l’Església per assegurar-se el cel a la terra, jo seria afusellat com el capellà Poquet. Taltavull  i la seva cohort de tapades no mourien un sol dit per salvar-me, talment com no ho mouen ara per descobrir la veritat d’aquesta taca de sang que podrirà l’Església de Mallorca.

5 comentaris:

  1. El ajedrez es un juego concebido,pensado y diseñado,para obtener victorias pírricas.

    ResponElimina
  2. Xusma i cans són una mateixa cosa.Renous i xusma són indisociables.

    ResponElimina
  3. A dalt del Cel hi trobes Silenci.Al Paradís hi trobes Silenci,a L'Infern renous.Els renous són propis de tota vida malalta.

    ResponElimina
  4. Tots els demòcrates actuals,són fatxes disfressats.

    ResponElimina
  5. El periodisme espanyol actual,venut i agenollat devant el gran capital.Només mentides a qualsevol diari.Molta por,censura i repressió què no aturarà el terrorisme.

    ResponElimina