dimarts, 13 de juny de 2017

LA TERCERA MORT DEL CAPELLÀ POQUET



Al capellà Jeroni Alomar Poquet el mataren per primer cop a la paret del cementeri de Ciutat dia 7 de juny de 1937. Ara fa exactament 80 anys.  L’afusellaren les criminals forces de Franco amb l’anuència tenebrosa i turbulenta de l’arquebisbe Miralles. Per desgràcia, en aquells temps de follia  fratricida, aquest assassinat hauria estat un més entre els milers que perpetraren els feixistes catòlics si no fos per la condició sacerdotal de l’executat. Ningú em farà creure, perquè és metafísicament impossible, que el cap de l’església mallorquina no l’hagués pogut salvar. Deixarem que la culpa de la primera mort del capellà llubiner se la reparteixin els autors  militars, civils i eclesiàstics del cop d’Estat franquista.
Però resulta evident que la segona condemna  a mort, la mort del silenci sepulcral i de la ignomínia soterrada del capellà Poquet, fou decretada i executada, a cop de ploma,  pel nefast arquebisbe Miralles i la seva cohort de venjatives  i covardes madones curials, catedralícies i parroquials. Com a signe d’irredempta putrefacció, aquest silenci de mort continua dins gairebé tot el clos de l’església mallorquina. Encara ara la hipòcrita gent de la nostra església callen com a morts.
Per sort dels maltractats i difamats banyarriquers de la veritat, aquests dies han aparegut, ben mirat miraculosament, unes cartes de l’arquebisbe Miralles que confirmen, amb una sobredosi de calfreds, aquesta asseveració. Els dos capellans, Jeroni Alomar i Antoni Rosselló, condemnats el primer a mort i el segon a vint anys de presó, han sofert fins avui la sentència de l’oblit i de la postergació. Podeu estar ben segurs que ni el Bisbe ni cap capellà que xucli de la poderosa i sagrada mamella diran  res de res. Seguiran callant com a morts. Tal com són.
Us ho confés amb una tristesa profunda i una desesperant impotència. Aquests dies d’aniversaris i homenatges s’està armant la tercera i definitiva mort del meu aimat i venerat  Capellà Poquet. La mort de la irreal beatitud. El volen disfressar d’àngel, com feren amb el Fill de l’Home i els altres heroics seguidors de les benaurances. Els inductors d’aquest trist -tristíssim! – traspàs són en gran part els familiars de don Jeroni Alomar Poquet.  La cunyada i els dos nebots que han amagat -Déu no vulgui que destruït - al llarg dels anys les senyes d’identitat del qui donà la vida per salvar de la mort el seu germà i altres defensors de la legalitat, ara s’han erigit en guardians de la seva deïficació. Diumenge em cridà, de forma aïrada, Joan, el nebot petit de Poquet, per exigir-me que ratificàs la meva insinuació que el seu oncle hagués pogut compartir amant amb el seu botxí episcopal.
Per beats ens basten i sobren els qui han pujat als altars els continuadors del “glorioso movimiento nacional”. Jo necessit un referent de carn i os.  Un home sincer i sencer, valent i sense manies. Vull seguir identificant-me amb ell, perquè estic ben segur que si tornassin aquells temps, que encara deliren molts dels qui s’aferren a l’Església per assegurar-se el cel a la terra, jo seria afusellat com el capellà Poquet. Taltavull  i la seva cohort de tapades no mourien un sol dit per salvar-me, talment com no ho mouen ara per descobrir la veritat d’aquesta taca de sang que podrirà l’Església de Mallorca.

dimarts, 23 de maig de 2017

GRÀCIES “ENEMIC” PER LA TEVA LLIÇÓ DE VIDA



Els Santandreu de Manacor, els Collets de Mendia, portam els cavalls de trot dins la sang. No debades el nostre aimat patriarca, adorat cap de la nissaga, morí pràcticament passejant un cavall de carreres. Però tant endinsada o més que la nostra fascinació pel noble animal, portam a les venes la filosofia de vida dels que viuen i creixen des de baix. Si parteixes de zero, un sis és la glòria; si parteixes de deu, un sis és un fracàs.
Respecte al “Gran Premi”, la família havia conservat fins diumenge passat el procés d’aquesta humil mística marginal. Record com fa anys dèiem: “la cosa més gran seria tenir un poltre sencer que arribàs a córrer al Gran Premi. En el cas que entràs a meta entre els quatre primers, ja seria el súmmum del goig”.
Però amb tu, adorat “Enemic”, ens hi hem engatat. La cosa és que aquests darrers mesos, més que dins un somni, hem viscut dins una mena d’embruixament. El miratge era tan fort que arribàrem a creure en els miracles. No hi miracles per al poble. Els miracles els compren els poderosos a preu de falsedat. D’això el Vaticà, a l’hora de fer sants, en sap un ou.
Gràcies, miracle de cavall nostre, per la lliçó que ens has donat. La reacció nostra no és mai la conformació. La reacció dels rebels va per la drecera de la saviesa. D’això te’n puc donar lliçons, poltre estimat. Quan em present a un premi literari sé que el resultat ja està cantat. A voltes fins i tot el llibre guanyador ja està imprès. Però jo pens: “El premi passa, però el llibre queda”. El premi estel·lar del trot ha passat, però tu quedes.
Prodigi de cavall nostre, sense el pes de la corona, tu i nosaltres, els teus adoradors, som més lliures que mai. Ens esperen anys de gaudir de moltes eixides, de molts de premis, de moltes glòries.
De tu, estimat “Enemic”, m’agrada tot, fins i tot el nom. Fa anys vaig sentenciar: “per ser amic basta que t’estimin; per ser enemic han detenir molta categoria”. La teva.
De tu, honorable cavall, mai ningú no podrà apuntar, com ho fa d’altres cavalls el periodista que ho sap tot de tot del trot balear, que anaves dopat. La insinuació que fa Antoni Oliva, el bruixot de la informació del món del trot respecte del Gran Premi, és tan terriblement greu que no m’atrevesc ni a traduir-la. D’aquesta cita se n’haurien de fer octavetes i repartir-les per tot arreu; “Una gran prueba, disputada sobre una pista impresentable y  -sobre todo- organizada sin los controles antidopaje que marcan la diferencia entre los paises con carreras de caballos creíbles y con los que no son capaces de convencer a nadie”.
Estimat “Enemic”, no et preocupis per quan arribi el moment, com ja ha passat a Itàlia, del desprestigi total del nostre trot. Quan la màfia dels directius de la federació, dels grans propietaris, dels omnipotents manadors professionals, amb el silenci consentidor del Consell, acabin d’arruïnar la “credibilitat”, com diria Oliva, del nostre esport nacional, llavors  aplicarem la tàctica dels pagesos: et casarem amb la filla dels senyors. Així, aniràs  -anirem tots- a córrer a França. Un temps, el catedràtic que es fia més dels cavalls que dels humans, em convidava a celebrar cada any una missa volandera per les ànimes dels cavallistes morts. Jo, tanmateix, pregava per aquells que sé cert que tenen ànima, com sou vosaltres  els cavalls.
Gràcies “Enemic” per la teva lliçó de vida.  Si haguessis fet primer jo mai no hauria pogut dedicar-te aquest poema. Jo només sé escriure per als sobrevivents de la dignitat.

dilluns, 8 de maig de 2017

BENAURANCES PER A JOAN RIERA FERRARI

Benaventurat l’orfe suprem i absolut que no té pare ni mare ni fills ni germans per presidir el seu dol, així cada animaló pelut que l’estima de tot cor podrà expressar-se el condol a si mateix tot murmurant dins les profunditats de la seva autenticitat: “M’acompany amb el sentiment”.

Benaventurat el cos que exigeix que el foc el redueixi a cendres perquè així estarà segur que crema definitivament les paparres i sangoneres ( a tu, Joanet, se te n’aferraren tantes!) que li xuclaren la sang de per vida.

Benaventurat l’agosarat artista que s’atreveix a millorar la natura, tot donant vida a les esquerpes penyes, perquè el Creador, talment un Déu engelosit, es veurà obligat a atorgar-li el títol de “marqués de les tenaces”.

Benaventurat el pintor que imprimeix personalitat pròpia a cada pinzellada perquè qualsevol tafaner exclamarà, des de lluny, mort d’enveja, “Això és un Riera Ferrari”.

Benaventurat el creador, caparrut, enginyós i feiner perquè acabarà essent arquitecte dels seus somnis venecians i picapedrer dels seus quadres.

Benaventurat l’infant orat que a força d’embellir-les s’arriba a creure les seves pròpies mentides, perquè paladejarà una vida de faula, on “els beions” es tornen patricis romans i les vaqueries domus daurades.

Benaventurat el foll follet d’amors que juga a “amics i amats”, perquè acabarà casat amb la solitud, tenint d’amant la tristesa i de concubina sor benigna concupiscència.

Benaventurat el fantàstic actor que representa tots els papers de la comèdia i toca totes les flautes de l’orquestra perquè tots els fantasmes tocats de bon gust farem coa per entrar al seu teatre.

Benaventurat el bon home generós fins a l’extrem de tenir les mans foradades, perquè quan la història del poble el presenti com un Crist ressuscitat no haurà de pintar-li els estigmes.

Benaventurat l’arcàngel que amagà els noms i les angoixes dels sidosos als penya-segats del “clam de l’ofegat” perquè tots els marginats alimentarem l’esperança pel coratge de les seves solidàries tendreses.

divendres, 5 de maig de 2017

HOMENATGE INTENCIONAT AL “CLUB HORIZONTE” I ALS ALTRES VOLUNTARIS GAZANECS

Can Gazà voldria aprofitar la festa del segon aniversari del seu taller de Can Valero per fer pública i cridanera la seva profunda gratitud envers les persones i grups que fan de Cirineus i Veròniques als marginats en llur pujada al Calvari de les seves vides mòltes.
Quan em sent incapaç de traginar a l’escriptura la intensitat dels meus pregons sentiments, em compareix el lletraferit que hiverna al barranc de la meva infinita peresa i m'amolla peroracions sacres com les que acab d’escriure. Però no tingueu por. Dissabte dia 6 a mitjan matí, just abans de tastar la sobrassada, farem d’allò que som els exclosos: infants banyats que diuen gràcies. Gràcies de tot cor. Moltes gràcies. A tots els que feis possibles les espipellades a la nostra utòpica curolla que es manté com a lema de la feina tant al taller com al casal de Can Gazà. Ara com mai, alçam la nostra proclama: “La dignitat del pobre requereix que quan se segui a taula pugui dir que s’ha guanyat el plat de calent”.
Com a terrol mallorquí voldria fer un retruc. L’any passat, en el primer aniversari del taller de Marginàlia, els encantadors amics del “Club Horizonte” em sorprengueren amb cançons i brindis per festejar el petit miracle de la recuperació de la dignitat de part de les persones condemnades a viure i morir a la intempèrie. Enguany, han enllestit el programa de l’esdeveniment tot estirant a la rotllada companys alegres i generosos com els components de “Balls i Tonades de Mallorca”, perquè tothom pugui participar de la festa de Marginàlia.
Us ho confés obertament: anam com motos. Ens manquen hores, forces, coratges per aguantar l’envestida de cada dia. No podem creure que el taller funcioni de la meravellosa manera que funciona. Per això mateix, tot i necessitar-ho, no hauríem pensat en festes ni aniversaris. Gràcies als perseverants i esplèndids voluntaris d’Horizonte la trobada s’ha fet possible.
Quan estiguem tots junts els gazanencs farem el retruc: convertirem la festa del segon aniversari en un homenatge al club Horizonte i a tots els altres voluntaris de Can Gazà.
Al títol d’aquesta petita comunicació he introduït un qualificatiu al costat del verb homenatge, tal com “intencionat”. Tanmateix, l’adjectiu que jo volia estampar era el d’enverinat. L’acció de gràcies al club Horizonte i als altres voluntaris serà un regal amb segona intenció.
Aprofitarem la festa del segon aniversari del Taller per dipositar a les mans dels nostres fidels amics i col·laboradors la joia sagrada de Can Gazà, com és el llibre de Jaume Mateu Martí i Fiona Mersh, titulat “El preu de la vida mòlta. Diari de Can Gazà”.
Davant els nostres avaladors repetiré, si l’emoció m’ho comporta, la proclama que vaig fer a la presentació del llibre a Can Alcover: “En aquests moments la necessitat primordial de Can Gazà, la tasca essencial de Marginàlia, el desafiament dels lluitadors per la dignitat dels pobres és que aquest testament, aquest evangeli, aquesta herència sagrada, aquest regal corprenedor arribi al coneixement i a l’estima de tothom”.

dimecres, 3 de maig de 2017

TOT POSANT NOTA AL TALLER DE MARGINÀLIA

El proper dissabte, dia 6 de maig, tots els components de la tribu de Can Gazà, celebrarem el segon aniversari del taller de Marginàlia.
Dos anys són pocs si els contemples des de fora. Una eternitat si els vius des de dins. De totes formes, dos anys són temps suficient per aventurar un examen amb la seva corresponent posada de notes.
Hi ha unes assignatures que mereixen una nota excel·lent tirant al cum laude. Aquests gloriosos apartats són:
En primer lloc la FEINA DELS HOMES. Admirable com treballen, com s’esmenen, com progressen, com senten el taller com a seu. Pura meravella.
Un altre punt destacable és L’APORTACIÓ DE LA GENT. Ús el terme gent des de la noblesa de la seva arrel llatina. Però la quantitat de llibres, vestits, mobles, objectes que ens arriben a la nau de Can Valero, a totes hores i de totes les maneres, supera allò que podríem anomenar com a cercle d’amics. És increïble la forma com en aquests dos anys la grandiosa nau s’ha omplert fins al sòtil. No exager: al magatzem les andròmines freguen la uralita del sostre.
Un altre capítol que mereix un nou és L’ESTÈTICA. No hi ha cap visitant que no emeti el mateix judici. “Està net i ben compost. Fa goig de veure”.
Dins aquest apartat de notes supremes hi hem de col·locar LES RELACIONS HUMANES. El taller de Can Valero s’ha convertit per a Can Gazà en una font de contactes, coneixements i comprensions.
Hi ha uns apartats que, tot i poder aplicar-los el judici de “ Progressa adequadament”, necessiten una empenta forta. Una empenta per la qual necessitam més que mai la mà forta i perseverant dels amics, les institucions, els mitjans de comunicació, però sobretot de la sort. D’eixa sort que passa de llis davant els marginats.
Aquests apartats són:
LA SORTIDA DEL GÈNERE. De moment, el taller de Marginàlia és com un gran safareig on hi entra contínuament un bram d’aigua i d’on en surt de tant en tant un bòtil mesurat.
L’ACTITUD DELS PARROQUIANS. Molts saben qui som i tenen consciència que el taller és una obra de misericòrdia pura i dura. Tot i això, el fenici que tots porten dintre fa que demanen rebaixes surrealistes. No val per res que els rètols indicatius de cada objecte en lloc de preu digui “orientació solidària”. L’actitud de la majoria dels que visiten la fira de les puces socials és la del comprador que cerca gangues.
LA PROPAGANDA. Ho reconeixem des de la més trista impotència de pobres sense poders ni influències. Necessitam urgentment que el taller de Marginàlia sigui conegut, visitat i davastat.
Però el capítol que ens porta pel camí de l’amargura fins a causar-nos una angoixa brutal és el lloguer que hem de pagar cada mes per la nau. Aquest absurd i clamorós capítol fa que a l’hora de treure la proporció de les notes la qualificació es quedi en un aprovat rascat. Pràcticament fins ara, tot el fruit del taller es fon amb les despeses de la nau. Manco mal que els pocs amics que es comprometeren a ajudar-nos fins ara no han fallat. Tampoc se n’han apuntat de nous, per això.
Malgrat tot, val la pena aplegar-nos en festa pels dos anys de miraculosa subsisdència del Taller de Marginàlia.



dilluns, 24 d’abril de 2017

EL DESAFIAMENT DE LES VIDES MÒLTES

Les Summes de sant Tomàs, les actes dels concilis, les encícliques papals, tots els tractats de teologia i de moral, les lleis canòniques, les cites dels sants doctors, àdhuc les sagrades Escriptures es fonen davant un paper d’estrassa on una mà innocent ha esborrallat les benaurances. LES BENAVENTURANCES!!! Així en majúscules i amb clamors admiratius.
Els tractats de psicologia, les ciències socials, els estudis de camp, les estadístiques, les memòries institucionals, les experiències tot i ser de molts d’anys -com puguin ser les meves vivències al costat dels marginats- es dissolen davant d’un poema. UN POEMA!!! Així en majúscules i signes de clamors admiratius.
Aquest benaurat poema l’ha escrit un home bo, sensible i generós al llarg de vuit anys de deixar-se sacsejar pels batecs de marginàlia. El nostre president Jaume Mateu i Martí ha dedicat almenys un pic per setmana, una pàgina del seu dietari -tot un insult de constància- a la corpresiva vivència de la seva jornada a Can Gazà. El pare dels enderrocaments abissals esdevinguts botons de foc dins el color del diumenge digereix l’impacte del surrealisme pur i dur de les vides mòltes tot aplicant a l’atac d’impotència el revulsiu del precepte estètic que mana que un poema ha de suar a dojo bellesa, força i sorpresa; o el que és el mateix, traduït a l’esgarrifança de Can Gazà, tendresa, coratge i humilitat.
Els actors d’aquest auto sacramental es convertiren en estampes de benaurats per art i màgia d’una àngela que aparegué a Can Gazà com una missatgera dels déus inaccessibles. Si em trobau exagerat amb això de les imatges de sants, comprau el llibre, anau directament a la darrera pàgina de totes, on la filla de l’editor, tan foll com tots els somiatruites residuals, estampa la data de la impressió de “ El preu de la vida mòlta”. Si aquest sant Francesc, reduït a estampeta de confraria miserable i que hauria de figurar de segell de les obres socials, no us remou les entranyes,
despuntau-vos de la llista d’animalons sensibles i passau-vos directament al catàleg dels cadàvers dels paradisos fiscals.
He passat anys –molts!– intentant canviar l’insult de les preguntes normals, assenyades, doctorals, tals com: “Quants n’has curat, salvat, reinserit?” per un sol interrogant essencial: “Quants n’has estimat?”.
Tanmateix, ara m’adon, amb dolorida evidència, que, malgrat que augmentàs la ració d’amor i respecte cap als marginats amb gran dosis de tendresa i admiració, hauria desviat el tret de l’autèntica diana. Pretendre estimar no deixa de ser un acte d’orgull, una afirmació que el bo ets tu i l’altre un objecte passiu de la teva generositat. Ara, xop de les benaurances que pouen les vides mòltes, sé que la pregunta exacta és:
-Per quants t’has deixat interrogar? Davant quants has restat esglaiat? D’on has tret el filet de coratge per engospar el misteri de les vides mòltes?
D’aquest desafiament en podrem parlar-ne demà vespre, 25 d’abril, amb els clamaters de les benaurances marginals a Can Alcover, seu de l'Obra Cultural Balear, carrer de sant Alonso núm. 24, de Palma.

dissabte, 22 d’abril de 2017

“EL PREU DE LA VIDA MÒLTA”, JOIA SAGRADA DELS MARGINATS


Amb n’Andreu, el ferrer més complet del món que deixà la pell a Líbia, aixecant les torres de petroli per a Gadafi, vaig complir el jurament de deixar-lo morir a Can Gazà. Per res vaig permetre que el deportassin a cap hospital. Just abans de tancar els ulls per a sempre, els obrí de bat a bat. Davant la meva mirada estorada, s’arrabassà del coll la grossa cadena d’or que exhibia com un punt de distància de la misèria i me la posà a la meva mà mentre em recomanava, més  amb la fondària de l’alenada que amb la veu:
-És l’única cosa que em resta. Ven-la i paga algun deute de la casa.
Aquella joia era un tresor sagrat per a mi. La vaig haver de vendre a pes.
Ara tenim una altra joia sagrada, una obra d’art. Un llibre meravellós que han enllestit dues sensibilitats singulars. Amb la seva poesia primmirada, austera, essencial, el nostre president, Jaume Mateu, ha convertit els macs de torrentera en polides llàgrimes d’un rosari marginal, apte només per rosegar els misteris de dolor. Mentre Fiona Mersh va treure tot el seu art gràfic per convertir en ombres impressionants les tristes ànimes dels exclosos.
En aquests moments, la necessitat primordial de Can Gazà, la tasca essencial de Marginàlia, el desafiament a vida o mort dels lluitadors per la dignitat dels pobres, és que aquest testament, aquesta herència sagrada, aquest regal corprenedor arribi al coneixement i a l’estima de tothom. No hi valen excuses de llengües ni cultures. L’impacte de “El preu de la vida mòlta” arriba a les entranyes pel tacte i la mirada.

                                         CRIDADA  DESESPERADA

Cinquanta anys de viure dels marginats, pels marginats i amb els marginats m’atorguen el dret de posar-me patètic.
Si s’atura el bram d’aliments que ens arriba de tot arreu, sobreviurem amb verdura i ous. Si s’esgota el lleixiuet, destil·larem les cendres. Si s’acaba el paper higiènic –cosa que està apunt de succeir– exercirem de camperols baix de les revestides figueres. Si ens tallen el llum, robarem ciris a la Sang. Si ens veiem forçats a prendre la darrera mesura que prendríem com és suprimir les minses beques als treballadors, consentirem que els nostres gazanecs vagin  de fiat als bars, als estancs i a les cases de consol. Si no pagam l’astronòmic lloguer de la nau, cosa que jo faria ara mateix, esperarem que el sistema ens tregui un altre cop al carrer. Si després de mesos de desesperant espera no ens arriba l’almoina  del Consell, resistirem... Però si les persones sensibles, les bestioles de bon gust, els amics que mai no ens fallen, els enemics que mai no ens manquen, la bona gent que crec que encara és majoria, la mala gent que té sempre la curiositat a l’aguait, vull dir si tot Cristo vivent  no ens pren aquest meravellós llibre de les mans , voldrà dir que el moviment marginal ha fracassat, que els utòpics no tenim dret a alenar, que els marginats ens hem de suïcidar tancant definitivament Can Gazà.
Per desgràcia,  aquest or de llibre no es pot vendre a pes com la cadena del nostre Andreu Milà.

dilluns, 3 d’abril de 2017

CHARAMSA, HOSTE DE CAN GAZÀ I PONTIFEX A LA SEU DE LA NOSTRA CULTURA

Venerat amic:
No puc alliberar-vos de la sorpresa, però em sent amb l’obligació de salvar-me de l’engany. La primera part de la vostra jornada a Mallorca serà especial, ben mirat estranya. Com anuncia el títol d’eixa comunicació, sereu hoste -des d’ara ja us hi declaram- de Can Gazà, Institut contra l’exclusió social. Així resa el nom al registre d’associacions. En societat ens presentam com a “comuna autogestionada de malats irreversibles, sense cap suport familiar ni social”. Si un miracle de la solidaritat no mantingués viu Can Gazà, molts de marginats moririen tirats al carrer. A la pràctica, ens comportam com una família de fet que ens duim a matar com totes les famílies del món, àdhuc les místiques que hores d’ara agonitzen als convents.
A vós us puc revelar com ens sentim realment. Som una mena d’avortó, com diria Sant Pau, de benedictins de la misèria. Seguim fins a deixar-hi la pell -ja que altra cosa ja no tenim per deixar-hi- els lemes de Benet de Núrsia, que es mantenen vitals des del segle sisè. De la mateixa manera, servam la independència de cada monestir. La regla mare que ens porta de capoll mana taxativament: ”Ora et labora”. Els gemecs són les nostres pregàries. La feina, la nostra lluita diària fins a convertir-la en lema de tota la nostra tasca. Així, proclamam: “La dignitat del marginat exigeix que quan se segui a taula pugui dir: aquest plat de calent no me'l regalen; me l'he guanyat”.
El col·loqui amb els mitjans de comunicació, els admiradors, els amics i els tafaners el fareu al taller de Marginàlia, una nau de polígon industrial, tot envoltat, com diu la propaganda, “ de llibres, vestits, mobles, andròmines, vides i utopies que esperen l’oportunitat d’una segona mà”.
Al migdia ens fareu l’honor de presidir la taula del refetor de Can Gazà, on cada dia els frarets del convent de la misèria ens ajuntam amb altres tants germans de “la vida mòlta”, com diria el nostre president Jaume Mateu, per mantenir la panxa sense rates i el foc colgat de les benaventurances.
Cap al tard, com data els seus poemes el senyor del casal, Joan Alcover, presidireu el pontifical de la presentació del vostre evangeli, “La primera Pedra”. Confiam que l’assistència sigui multitudinària. L’acollida fervorosa de la propaganda alimenta aquesta esperança. El títol d’aquesta senzilla conversa bateja com a “Seu” el casal de la nostra cultura, el centre de les lluites per la nostra llengua catalana, la nostra terra i la nostra pàtria. El sinònim apropiat seria catedral, sense armaris ni cobrament d’entrades, però emprava massa espai a l’enunciat i massa solemnitat a la ressonància.
Tanta referència sagrada ens ve obligada per la veneració de Can Alcover com petit avenç de la terra promesa, però també per als vostres concelebrants a la mesa dels predicaires. Tots quatre, procedim de la casta sacerdotal. Vos amb la testa remullada pels núvols que tocàreu, nosaltres amb els peus descalços -ai, si pogués tenir les sabatetes vermelles del papa del paradís gai– i bruts de pols pel llarg camí que hem hagut de recórrer fins arribar a eix històric i venturós encontre.

dissabte, 1 d’abril de 2017

L’ESGLÉSIA DE MALLORCA, TAN FALSA I HOMÒFOBA COM LA QUE DENUNCIA CHARAMSA


Estimat i venerat  amic:
Gustosament i emocionada m’acull al títol que m’atorgau pel coronament i acaronament del vostre transcendental llibre. Després de les tesis de Luter cap escrit no ha fet tremolar els fonaments de la hipocresia de l’Església catòlica com el vostre llibre.
Crec que per correspondre a la vostra amistat i al regal immens de la vostra vinguda, he d’orientar-vos sobre la situació de Mallorca.
De la prostitució i espoli de la nostra consentida i impotent mare terra em podeu tenir coneixement per moltes vies. Mentrestant, ningú, ni fins i tot el vostre passat coronel del Sant Ofici i paisà meu, l’arquebisbe Ladària, us sabrà diagnosticar l’estat d’agonia de l’Església mallorquina.
Tenim -i els qui l’estimam, encara, patim- una Església aburgesada, apàtica, hipòcrita, homòfoba, covarda...Però, sobretot, infantalitzada. Els capellans, com alumnes d’un parvulari de monges, es comporten segons l’autoritat del mestre mitrat de torn. Al llarg de cinquanta anys, el Vaticà ens ha castigat amb bisbes valencians. Aquests artistes de les falles dominen la manya que usen els reprimits sexuals, de forma especial els gais, per enforinyar-se, com escarabats piloters, dins la pròpia merda. Aquesta tàctica de la dissimulació, que vós descriviu magistralment a la vostra obra, jo la vaig aprendre de la nostra cussa de caça que es rebolcava dins el clot de fems perquè els conills no poguessin ensumar la seva naturalesa canina.
El bisbe Úbeda, que va dominar el timó al llarg de 30 anys, era consentidor, fins i tot protector dels capellans armariats. Els més coneguts i escandalosos, un d’ells l’ofegaren a una platja de nudistes gais, foren premiats amb càrrecs i canongies. Don Jesús Murgui era massa ninona per trobar agombol entre els seus, El darrer bisbe, Xavier Salinas, es guanyà la burla de la gent i l’expulsió de la Santa Seu amb un afer de pubertat amb una botifarra. Estic segur que si en lloc de jugar a enamorats amb la marquesa ho hagués fet amb el marquès, els reprimits cavernícoles no haguessin condemnat al menyspreu que patí aquell pobre novici d’hetero.
Com a exponent de la situació d’hipocresia supina us puc dir que en tota la història de Mallorca, dels milers de capellans i frares  homosexuals  –l’estadística  no falla– l’únic que ha sortit de l’armari, gojós i cara alta, he estat jo.
Una pèrdua irreparable per a la vitalitat del nostre cristianisme ha estat la secularització d’un nombre molt considerable dels millors sacerdots de la Diòcesi. Hores d’ara, la majoria han format la seva pròpia família i segueixen treballant per al nostre poble.
La societat mallorquina, amb els grup LGTBIQ actua d’una forma discreta i civilitzada. Fins i tot l’actual president del Consell de Mallorca està casat amb un home. M’agradaria molt que us poguéssiu encontrar.
A Marginàlia, tot i agonitzar al cul del món, els miserables obeeixen cegament les normes  franquistes. Toleren els “mariquitas”  i denigren, tot i ser-ho la majoria d’ells, els homosexuals, els mascles que estimen els mascles. A mi em respecten pel profit que treuen de la meva redempció de culpes. Però per darrere  es refereixen a mi com “el puta cura maricón”. I a molta d’honra.