dimarts, 26 de setembre de 2017

FANTASMAGÒRICA FAL·LÀCIA DEL DIÀLEG



L’autèntic diàleg no existeix. És diu diàleg a una mena d’equilibri de forces per arribar a una negociació. Allò de “parlant s’entenen” no passa de ser una fantasmagòrica fal·làcia. Parlant s’entretenen. En el millor dels casos s’ensumen i miren d’endevinar les cartes amagades del contrari. De totes formes quan parlen dignifiquen l’espectacle.
Una altra maquiavèl·lica impostura és l’invent d’un àrbitre perquè dirimeixi el plet. Aquests dies, per desgràcia, tenim repetidíssimes mostres de com jutges, per suprems que siguin, són inquisitorials instruments del poder.

De totes formes, com que  prest o tard haurem d’escenificar una entesa, es fa del tot imprescindible tenir ben clar amb qui no hem d’intentar mai la miraculosa utopia del diàleg.  Mai de mai hem d’intentar dialogar:

1)     AMB DÉU.  I, en conseqüència, amb aquells que es creuen  déus. Als déus se’ls pot demanar perdó, misericòrdia, compassió, algun petit benefici. Hem de tenir ben clar que l’Estat és déu. Com ho és l’església i el capital. Aquests déus, a l’hora de condemnar-te a l’infern, es passen tots els ateus pels seus divins i infal·libles atributs. D’aquesta  assignatura, les meves profundes nafres us en poden donar  totes les lliçons que vulgueu.

2)     AMB ELS PSICÒPATES. No em referesc tan sols als oficials del passat i del present com Hitler, Franco, sant Joan Pau II o el president de Corea del Nord. Em referesc als psicopatets, a aquells que, sense ser-ho, tal vegada per natura pròpia, es comporten com  a tals. No oblidem un principi infal·lible que demostra que la pràctica  contínua de la hipocresia et força a una conducta psicopàtica. Per aquesta raó, jo mai no em refii d’un congènere que no ha sortit de l’armari. Els armaris podreixen. Aquests dies, un  germà de nissaga valencià em contava que dins l’ambient dels xaperos Rajoy, abans de  casar-se per obligació política amb un home amb cony, era conegut com “el troton de Pontevedra”.

3)     AMB  ELS IMBÈCILS. Poques coses es poden fer amb els imbècils,  creguts,cretins i estúpids. Però si aquests avortons d’home arriben  al poder –fenomen freqüentíssim a les nostres terres-  l’única cosa que pots intentar és fer-te ermità dins les teves coves íntimes. En tot cas, si la teva consciència t’exigeix apuntar-te a la lluita, fabrica’t una cara de ciment i trasplanta’t uns collons de bou.

Ara més que mai els que seguim somniant amb la llibertat, la democràcia, el dret a decidir i fins i tot la independència, ens hem de dedicar, amb una serenor esglaiosa, a arreplegar forces de pes per als moments suprems i definitius del torcebraç amb els psicòpates i imbecils déus que han requestat el poder del poble.

dimarts, 19 de setembre de 2017

LA DIGNITAT ESCLAFADA NO TÉ RETORN


La glorificació de l’àvia catalana -sovint els néts tiren més als padrins que als pares-  juntament amb altres entranyables i transcendentals seqüeles, em deixarà cec. Orb. M’explic.
 
Els meus confrares de Can Gazà, a la televisió només hi miren futbol, sèries i concursos. Per això, per seguir l’apassionant procés de la meva aimada pàtria m’he hagut de treure els ulls clavat hores i més hores davant la petita i boirosa pantalla del vell ordenador de la casa. Com a recompensa de la meva  mortificació dels sentits, ja que també pateix l’oïda i la rampa de les cames, he rebut el gran regal de poder empassar-me les llàgrimes, les ràbies i les esgarrifances dins una profunda solitud. Pens que és la mateixa soledat de la qual frueix Xirinacs des de l’utòpic lloc on purga el pecat d’haver desaparegut massa prest. És tan intens el meu aïllament que fins i tot els meus fills adoptius, quan passen a donar-me el bona nit, ho fan des del portal del despatx, tot creient que estic enganxat a un programa eròtic. Mai no podran imaginar-se que allò que m’obliguen a suportar els cretins espanyolistes és pornografia pura i dura.

Un d’aquests vespres va aparèixer, talment com l’estrella dels mags, enmig de la cridòria dels imbècils, dogmàtics i altius tertulians la paraula definitiva i definitòria. Una valenta dona catalana va alçar la seva veu escardada per xisclar que en aquests moments tot és qüestió de dignitat.

“Per res ja importa –va clamar– el referèndum, la constitució, la democràcia, la  independència, la llei, els tribunals i la mare que els va parir a tots. Hem arribat a un punt sense retorn. Es tracta de salvar la dignitat. La dignitat del meu poble”.

A aquest punt sense retorn els il·lustrats l’anomenen dignitat. La gent del carrer li diu amor propi. Els marginats el batejam com a toca-collons.

Quan les persones, les parelles, les nacions, les tribus, les amistats, les esglésies, arriben a aquest punt o se suïciden, fent de morts tota la vida, o posen peu fiter a la profanació de la dignitat, a l‘esmicolada de l’amor propi o a la tocada de collons. Xisclen basta! S’ha acabat.

Port aquesta lliçó de la dignitat clavada a sang a les venes de la genètica. La meva família és pobra, però mai no ha estat  subjugada.

Tot i això la vida m’ha convertit en catedràtic d’aquesta essencial assignatura. Al Perú, un indiet, des de la seva mirada de foc em feu paràbola i clam d’aquest principi inalienable tot mussitant-me : “Doctor máteme, pero no me grite”.
Tanmateix, els assessors d’aquesta tesis doctoral de la dignitat han estat els catedràtics de la marginació. Un exclòs, un miserable, un desgraciat ho pot perdre tot. Tot de tot. Però sempre li resta l’amor propi. He vetllat mils de nits a l’Hospital de Nit, a la Placeta, al Refugi però mai no m’ha passat res.

A un marginat li pots tocar tot. Fins i tot allò que no et pots imaginar. Tot manco la dignitat.

En el procés de la independència del Principat s’ha arribat al punt sense retorn. Ens hi jugam la dignitat. I prou.

Passaran mesos o anys, o fins i tot segles, però l’única sortida digna serà el divorci. El matrimoni espanyolista,  tant s’hi val que sigui forçat o de conveniència, ha passat els límits de la dignitat. Ara ja tot és qüestió de collons.

Qualsevol marginat et diria “I per collons, els meus”. Els nostres.

dimarts, 13 de juny de 2017

LA TERCERA MORT DEL CAPELLÀ POQUET



Al capellà Jeroni Alomar Poquet el mataren per primer cop a la paret del cementeri de Ciutat dia 7 de juny de 1937. Ara fa exactament 80 anys.  L’afusellaren les criminals forces de Franco amb l’anuència tenebrosa i turbulenta de l’arquebisbe Miralles. Per desgràcia, en aquells temps de follia  fratricida, aquest assassinat hauria estat un més entre els milers que perpetraren els feixistes catòlics si no fos per la condició sacerdotal de l’executat. Ningú em farà creure, perquè és metafísicament impossible, que el cap de l’església mallorquina no l’hagués pogut salvar. Deixarem que la culpa de la primera mort del capellà llubiner se la reparteixin els autors  militars, civils i eclesiàstics del cop d’Estat franquista.
Però resulta evident que la segona condemna  a mort, la mort del silenci sepulcral i de la ignomínia soterrada del capellà Poquet, fou decretada i executada, a cop de ploma,  pel nefast arquebisbe Miralles i la seva cohort de venjatives  i covardes madones curials, catedralícies i parroquials. Com a signe d’irredempta putrefacció, aquest silenci de mort continua dins gairebé tot el clos de l’església mallorquina. Encara ara la hipòcrita gent de la nostra església callen com a morts.
Per sort dels maltractats i difamats banyarriquers de la veritat, aquests dies han aparegut, ben mirat miraculosament, unes cartes de l’arquebisbe Miralles que confirmen, amb una sobredosi de calfreds, aquesta asseveració. Els dos capellans, Jeroni Alomar i Antoni Rosselló, condemnats el primer a mort i el segon a vint anys de presó, han sofert fins avui la sentència de l’oblit i de la postergació. Podeu estar ben segurs que ni el Bisbe ni cap capellà que xucli de la poderosa i sagrada mamella diran  res de res. Seguiran callant com a morts. Tal com són.
Us ho confés amb una tristesa profunda i una desesperant impotència. Aquests dies d’aniversaris i homenatges s’està armant la tercera i definitiva mort del meu aimat i venerat  Capellà Poquet. La mort de la irreal beatitud. El volen disfressar d’àngel, com feren amb el Fill de l’Home i els altres heroics seguidors de les benaurances. Els inductors d’aquest trist -tristíssim! – traspàs són en gran part els familiars de don Jeroni Alomar Poquet.  La cunyada i els dos nebots que han amagat -Déu no vulgui que destruït - al llarg dels anys les senyes d’identitat del qui donà la vida per salvar de la mort el seu germà i altres defensors de la legalitat, ara s’han erigit en guardians de la seva deïficació. Diumenge em cridà, de forma aïrada, Joan, el nebot petit de Poquet, per exigir-me que ratificàs la meva insinuació que el seu oncle hagués pogut compartir amant amb el seu botxí episcopal.
Per beats ens basten i sobren els qui han pujat als altars els continuadors del “glorioso movimiento nacional”. Jo necessit un referent de carn i os.  Un home sincer i sencer, valent i sense manies. Vull seguir identificant-me amb ell, perquè estic ben segur que si tornassin aquells temps, que encara deliren molts dels qui s’aferren a l’Església per assegurar-se el cel a la terra, jo seria afusellat com el capellà Poquet. Taltavull  i la seva cohort de tapades no mourien un sol dit per salvar-me, talment com no ho mouen ara per descobrir la veritat d’aquesta taca de sang que podrirà l’Església de Mallorca.

dimarts, 23 de maig de 2017

GRÀCIES “ENEMIC” PER LA TEVA LLIÇÓ DE VIDA



Els Santandreu de Manacor, els Collets de Mendia, portam els cavalls de trot dins la sang. No debades el nostre aimat patriarca, adorat cap de la nissaga, morí pràcticament passejant un cavall de carreres. Però tant endinsada o més que la nostra fascinació pel noble animal, portam a les venes la filosofia de vida dels que viuen i creixen des de baix. Si parteixes de zero, un sis és la glòria; si parteixes de deu, un sis és un fracàs.
Respecte al “Gran Premi”, la família havia conservat fins diumenge passat el procés d’aquesta humil mística marginal. Record com fa anys dèiem: “la cosa més gran seria tenir un poltre sencer que arribàs a córrer al Gran Premi. En el cas que entràs a meta entre els quatre primers, ja seria el súmmum del goig”.
Però amb tu, adorat “Enemic”, ens hi hem engatat. La cosa és que aquests darrers mesos, més que dins un somni, hem viscut dins una mena d’embruixament. El miratge era tan fort que arribàrem a creure en els miracles. No hi miracles per al poble. Els miracles els compren els poderosos a preu de falsedat. D’això el Vaticà, a l’hora de fer sants, en sap un ou.
Gràcies, miracle de cavall nostre, per la lliçó que ens has donat. La reacció nostra no és mai la conformació. La reacció dels rebels va per la drecera de la saviesa. D’això te’n puc donar lliçons, poltre estimat. Quan em present a un premi literari sé que el resultat ja està cantat. A voltes fins i tot el llibre guanyador ja està imprès. Però jo pens: “El premi passa, però el llibre queda”. El premi estel·lar del trot ha passat, però tu quedes.
Prodigi de cavall nostre, sense el pes de la corona, tu i nosaltres, els teus adoradors, som més lliures que mai. Ens esperen anys de gaudir de moltes eixides, de molts de premis, de moltes glòries.
De tu, estimat “Enemic”, m’agrada tot, fins i tot el nom. Fa anys vaig sentenciar: “per ser amic basta que t’estimin; per ser enemic han detenir molta categoria”. La teva.
De tu, honorable cavall, mai ningú no podrà apuntar, com ho fa d’altres cavalls el periodista que ho sap tot de tot del trot balear, que anaves dopat. La insinuació que fa Antoni Oliva, el bruixot de la informació del món del trot respecte del Gran Premi, és tan terriblement greu que no m’atrevesc ni a traduir-la. D’aquesta cita se n’haurien de fer octavetes i repartir-les per tot arreu; “Una gran prueba, disputada sobre una pista impresentable y  -sobre todo- organizada sin los controles antidopaje que marcan la diferencia entre los paises con carreras de caballos creíbles y con los que no son capaces de convencer a nadie”.
Estimat “Enemic”, no et preocupis per quan arribi el moment, com ja ha passat a Itàlia, del desprestigi total del nostre trot. Quan la màfia dels directius de la federació, dels grans propietaris, dels omnipotents manadors professionals, amb el silenci consentidor del Consell, acabin d’arruïnar la “credibilitat”, com diria Oliva, del nostre esport nacional, llavors  aplicarem la tàctica dels pagesos: et casarem amb la filla dels senyors. Així, aniràs  -anirem tots- a córrer a França. Un temps, el catedràtic que es fia més dels cavalls que dels humans, em convidava a celebrar cada any una missa volandera per les ànimes dels cavallistes morts. Jo, tanmateix, pregava per aquells que sé cert que tenen ànima, com sou vosaltres  els cavalls.
Gràcies “Enemic” per la teva lliçó de vida.  Si haguessis fet primer jo mai no hauria pogut dedicar-te aquest poema. Jo només sé escriure per als sobrevivents de la dignitat.

dilluns, 8 de maig de 2017

BENAURANCES PER A JOAN RIERA FERRARI

Benaventurat l’orfe suprem i absolut que no té pare ni mare ni fills ni germans per presidir el seu dol, així cada animaló pelut que l’estima de tot cor podrà expressar-se el condol a si mateix tot murmurant dins les profunditats de la seva autenticitat: “M’acompany amb el sentiment”.

Benaventurat el cos que exigeix que el foc el redueixi a cendres perquè així estarà segur que crema definitivament les paparres i sangoneres ( a tu, Joanet, se te n’aferraren tantes!) que li xuclaren la sang de per vida.

Benaventurat l’agosarat artista que s’atreveix a millorar la natura, tot donant vida a les esquerpes penyes, perquè el Creador, talment un Déu engelosit, es veurà obligat a atorgar-li el títol de “marqués de les tenaces”.

Benaventurat el pintor que imprimeix personalitat pròpia a cada pinzellada perquè qualsevol tafaner exclamarà, des de lluny, mort d’enveja, “Això és un Riera Ferrari”.

Benaventurat el creador, caparrut, enginyós i feiner perquè acabarà essent arquitecte dels seus somnis venecians i picapedrer dels seus quadres.

Benaventurat l’infant orat que a força d’embellir-les s’arriba a creure les seves pròpies mentides, perquè paladejarà una vida de faula, on “els beions” es tornen patricis romans i les vaqueries domus daurades.

Benaventurat el foll follet d’amors que juga a “amics i amats”, perquè acabarà casat amb la solitud, tenint d’amant la tristesa i de concubina sor benigna concupiscència.

Benaventurat el fantàstic actor que representa tots els papers de la comèdia i toca totes les flautes de l’orquestra perquè tots els fantasmes tocats de bon gust farem coa per entrar al seu teatre.

Benaventurat el bon home generós fins a l’extrem de tenir les mans foradades, perquè quan la història del poble el presenti com un Crist ressuscitat no haurà de pintar-li els estigmes.

Benaventurat l’arcàngel que amagà els noms i les angoixes dels sidosos als penya-segats del “clam de l’ofegat” perquè tots els marginats alimentarem l’esperança pel coratge de les seves solidàries tendreses.

divendres, 5 de maig de 2017

HOMENATGE INTENCIONAT AL “CLUB HORIZONTE” I ALS ALTRES VOLUNTARIS GAZANECS

Can Gazà voldria aprofitar la festa del segon aniversari del seu taller de Can Valero per fer pública i cridanera la seva profunda gratitud envers les persones i grups que fan de Cirineus i Veròniques als marginats en llur pujada al Calvari de les seves vides mòltes.
Quan em sent incapaç de traginar a l’escriptura la intensitat dels meus pregons sentiments, em compareix el lletraferit que hiverna al barranc de la meva infinita peresa i m'amolla peroracions sacres com les que acab d’escriure. Però no tingueu por. Dissabte dia 6 a mitjan matí, just abans de tastar la sobrassada, farem d’allò que som els exclosos: infants banyats que diuen gràcies. Gràcies de tot cor. Moltes gràcies. A tots els que feis possibles les espipellades a la nostra utòpica curolla que es manté com a lema de la feina tant al taller com al casal de Can Gazà. Ara com mai, alçam la nostra proclama: “La dignitat del pobre requereix que quan se segui a taula pugui dir que s’ha guanyat el plat de calent”.
Com a terrol mallorquí voldria fer un retruc. L’any passat, en el primer aniversari del taller de Marginàlia, els encantadors amics del “Club Horizonte” em sorprengueren amb cançons i brindis per festejar el petit miracle de la recuperació de la dignitat de part de les persones condemnades a viure i morir a la intempèrie. Enguany, han enllestit el programa de l’esdeveniment tot estirant a la rotllada companys alegres i generosos com els components de “Balls i Tonades de Mallorca”, perquè tothom pugui participar de la festa de Marginàlia.
Us ho confés obertament: anam com motos. Ens manquen hores, forces, coratges per aguantar l’envestida de cada dia. No podem creure que el taller funcioni de la meravellosa manera que funciona. Per això mateix, tot i necessitar-ho, no hauríem pensat en festes ni aniversaris. Gràcies als perseverants i esplèndids voluntaris d’Horizonte la trobada s’ha fet possible.
Quan estiguem tots junts els gazanencs farem el retruc: convertirem la festa del segon aniversari en un homenatge al club Horizonte i a tots els altres voluntaris de Can Gazà.
Al títol d’aquesta petita comunicació he introduït un qualificatiu al costat del verb homenatge, tal com “intencionat”. Tanmateix, l’adjectiu que jo volia estampar era el d’enverinat. L’acció de gràcies al club Horizonte i als altres voluntaris serà un regal amb segona intenció.
Aprofitarem la festa del segon aniversari del Taller per dipositar a les mans dels nostres fidels amics i col·laboradors la joia sagrada de Can Gazà, com és el llibre de Jaume Mateu Martí i Fiona Mersh, titulat “El preu de la vida mòlta. Diari de Can Gazà”.
Davant els nostres avaladors repetiré, si l’emoció m’ho comporta, la proclama que vaig fer a la presentació del llibre a Can Alcover: “En aquests moments la necessitat primordial de Can Gazà, la tasca essencial de Marginàlia, el desafiament dels lluitadors per la dignitat dels pobres és que aquest testament, aquest evangeli, aquesta herència sagrada, aquest regal corprenedor arribi al coneixement i a l’estima de tothom”.

dimecres, 3 de maig de 2017

TOT POSANT NOTA AL TALLER DE MARGINÀLIA

El proper dissabte, dia 6 de maig, tots els components de la tribu de Can Gazà, celebrarem el segon aniversari del taller de Marginàlia.
Dos anys són pocs si els contemples des de fora. Una eternitat si els vius des de dins. De totes formes, dos anys són temps suficient per aventurar un examen amb la seva corresponent posada de notes.
Hi ha unes assignatures que mereixen una nota excel·lent tirant al cum laude. Aquests gloriosos apartats són:
En primer lloc la FEINA DELS HOMES. Admirable com treballen, com s’esmenen, com progressen, com senten el taller com a seu. Pura meravella.
Un altre punt destacable és L’APORTACIÓ DE LA GENT. Ús el terme gent des de la noblesa de la seva arrel llatina. Però la quantitat de llibres, vestits, mobles, objectes que ens arriben a la nau de Can Valero, a totes hores i de totes les maneres, supera allò que podríem anomenar com a cercle d’amics. És increïble la forma com en aquests dos anys la grandiosa nau s’ha omplert fins al sòtil. No exager: al magatzem les andròmines freguen la uralita del sostre.
Un altre capítol que mereix un nou és L’ESTÈTICA. No hi ha cap visitant que no emeti el mateix judici. “Està net i ben compost. Fa goig de veure”.
Dins aquest apartat de notes supremes hi hem de col·locar LES RELACIONS HUMANES. El taller de Can Valero s’ha convertit per a Can Gazà en una font de contactes, coneixements i comprensions.
Hi ha uns apartats que, tot i poder aplicar-los el judici de “ Progressa adequadament”, necessiten una empenta forta. Una empenta per la qual necessitam més que mai la mà forta i perseverant dels amics, les institucions, els mitjans de comunicació, però sobretot de la sort. D’eixa sort que passa de llis davant els marginats.
Aquests apartats són:
LA SORTIDA DEL GÈNERE. De moment, el taller de Marginàlia és com un gran safareig on hi entra contínuament un bram d’aigua i d’on en surt de tant en tant un bòtil mesurat.
L’ACTITUD DELS PARROQUIANS. Molts saben qui som i tenen consciència que el taller és una obra de misericòrdia pura i dura. Tot i això, el fenici que tots porten dintre fa que demanen rebaixes surrealistes. No val per res que els rètols indicatius de cada objecte en lloc de preu digui “orientació solidària”. L’actitud de la majoria dels que visiten la fira de les puces socials és la del comprador que cerca gangues.
LA PROPAGANDA. Ho reconeixem des de la més trista impotència de pobres sense poders ni influències. Necessitam urgentment que el taller de Marginàlia sigui conegut, visitat i davastat.
Però el capítol que ens porta pel camí de l’amargura fins a causar-nos una angoixa brutal és el lloguer que hem de pagar cada mes per la nau. Aquest absurd i clamorós capítol fa que a l’hora de treure la proporció de les notes la qualificació es quedi en un aprovat rascat. Pràcticament fins ara, tot el fruit del taller es fon amb les despeses de la nau. Manco mal que els pocs amics que es comprometeren a ajudar-nos fins ara no han fallat. Tampoc se n’han apuntat de nous, per això.
Malgrat tot, val la pena aplegar-nos en festa pels dos anys de miraculosa subsisdència del Taller de Marginàlia.



dilluns, 24 d’abril de 2017

EL DESAFIAMENT DE LES VIDES MÒLTES

Les Summes de sant Tomàs, les actes dels concilis, les encícliques papals, tots els tractats de teologia i de moral, les lleis canòniques, les cites dels sants doctors, àdhuc les sagrades Escriptures es fonen davant un paper d’estrassa on una mà innocent ha esborrallat les benaurances. LES BENAVENTURANCES!!! Així en majúscules i amb clamors admiratius.
Els tractats de psicologia, les ciències socials, els estudis de camp, les estadístiques, les memòries institucionals, les experiències tot i ser de molts d’anys -com puguin ser les meves vivències al costat dels marginats- es dissolen davant d’un poema. UN POEMA!!! Així en majúscules i signes de clamors admiratius.
Aquest benaurat poema l’ha escrit un home bo, sensible i generós al llarg de vuit anys de deixar-se sacsejar pels batecs de marginàlia. El nostre president Jaume Mateu i Martí ha dedicat almenys un pic per setmana, una pàgina del seu dietari -tot un insult de constància- a la corpresiva vivència de la seva jornada a Can Gazà. El pare dels enderrocaments abissals esdevinguts botons de foc dins el color del diumenge digereix l’impacte del surrealisme pur i dur de les vides mòltes tot aplicant a l’atac d’impotència el revulsiu del precepte estètic que mana que un poema ha de suar a dojo bellesa, força i sorpresa; o el que és el mateix, traduït a l’esgarrifança de Can Gazà, tendresa, coratge i humilitat.
Els actors d’aquest auto sacramental es convertiren en estampes de benaurats per art i màgia d’una àngela que aparegué a Can Gazà com una missatgera dels déus inaccessibles. Si em trobau exagerat amb això de les imatges de sants, comprau el llibre, anau directament a la darrera pàgina de totes, on la filla de l’editor, tan foll com tots els somiatruites residuals, estampa la data de la impressió de “ El preu de la vida mòlta”. Si aquest sant Francesc, reduït a estampeta de confraria miserable i que hauria de figurar de segell de les obres socials, no us remou les entranyes,
despuntau-vos de la llista d’animalons sensibles i passau-vos directament al catàleg dels cadàvers dels paradisos fiscals.
He passat anys –molts!– intentant canviar l’insult de les preguntes normals, assenyades, doctorals, tals com: “Quants n’has curat, salvat, reinserit?” per un sol interrogant essencial: “Quants n’has estimat?”.
Tanmateix, ara m’adon, amb dolorida evidència, que, malgrat que augmentàs la ració d’amor i respecte cap als marginats amb gran dosis de tendresa i admiració, hauria desviat el tret de l’autèntica diana. Pretendre estimar no deixa de ser un acte d’orgull, una afirmació que el bo ets tu i l’altre un objecte passiu de la teva generositat. Ara, xop de les benaurances que pouen les vides mòltes, sé que la pregunta exacta és:
-Per quants t’has deixat interrogar? Davant quants has restat esglaiat? D’on has tret el filet de coratge per engospar el misteri de les vides mòltes?
D’aquest desafiament en podrem parlar-ne demà vespre, 25 d’abril, amb els clamaters de les benaurances marginals a Can Alcover, seu de l'Obra Cultural Balear, carrer de sant Alonso núm. 24, de Palma.