HOMENATGE ALS MÀRTIRS D’INCA DINS UN CREPUSCLE DE TOROS, PROCESSONS I MOROS

Hom hauria de reencarnar-se en un Buñuel, un Fellini, àdhuc un Passolini, per poder  plasmar  la seqüència surrealista  que vaig presenciar a Inca, diumenge  vespre, tot expectant la inauguració del monument als heroics defensors de les llibertats del nostre poble. Ens trobàvem a una cantonada central de la ciutat d’ Inca “el puro y duro rojerio independentista del barco de rejilla”, a  la vora del monument, encara cobert amb la quadribarrada. Estava tot a punt per reivindicar  l’honor d’aquells forans, que  a l’agost de 1452, foren esclafats pels mercenaris del rei Alfons.

Començà la primera desfilada. Un avalot d’espanyolistes venien triomfals i alegres de viure i defensar, amb llur presència, la mort violenta d’un brau innocent. Havien fruit d’una tarda de toros com Déu mana. Entre els seguidors de la seva festa nacional es trobaven dues diputades de les Balears a les Corts d’ Espanya. Tots ens miràrem de reüll. Però no passà res. Ni un xiulet. Ni una tossina. Ni un xiu- xiu. Res. Respecte absolut.

Quan ja havien  engegat  els altaveus per iniciar  la cerimònia del descobriment de l’escultura d’Antoni Miquel Morro, vet ací que es presentà un guàrdia municipal per avisar-nos que no podíem començar la festa fins que no hagués passat la Processó del Corpus. Entre l’espera i la lenta desfilada haguérem de suportar un retard de 45 minuts. “El rojerio independentista del barco de rejilla” formà un passadís de silenci i respecte. En els meus furs íntims brostà una tristesa  profunda. Els Santíssim no es mereixia aquella mena d’esperpent. Però tot restà embolicat en un reverencial silenci.

Mentre la glossa sentida i profètica de Mateu  Xurí, recitada per la veu profunda  de Biel Majoral, ens sembrava calfreds per tota la pell de renéts d’esclaus, un estol nombrós  de moros s’havia ensenyorit de  la plaça del costat en el centre de la qual el nostre malaguanyat amic i mestre Antoni Riera conserva la seva clínica. Els nous senyors dels carrers i places d’Inca ignoraven, talment com la majoria, gairebé absoluta, dels habitants de la capital del Raiguer i de la resta de Mallorca,  que el savi i enyorat oculista era l’ànima d’aquesta fita històrica.

El vespre no em podia dormir. Un dubte cruel em capolava la son. Aquell silenci, aquell mutisme, aquella aparença de respecte civilitzat davant els hereus dels colonitzadors era un progrés o ens clavava a un retard? Era aquella la pau de la maduració humana o era la quietud del cementeri on hem anat enterrant totes les nostres utopies? No ens resten forces per unes darreres espolsades de braus assassinats?

Vaig poder reconciliar  la son quan, mig somniant bravates passades, vaig confessar-me a mi mateix que m’hauria agradat, fins a fruir d’una mena d’orgasme miraculós, que “el rojerio independentista del barco de rejilla” hagués armat un encarnat i blau amb les toreres, les beates, els capellans i els moros. Definitivament no vull morir d’avorriment. No vull perdre el sentit de la provocació i de l’espectacle.