XENOFÒBIA EN EL VATICÀ

Els fets porten tant de verí que sobren les exageracions i els comentaris.

En el seu primer any de pontificat Francesc elegí personalment un dels curials més sencers, honrats i honorats per fiar-li la gestió més delicada de l'església catòlica com és la direcció del banc del Vaticà. Als pocs dies del nomenament del rutilant monsenyor la bomba informativa esclatà a la mateixa cara del Sant Pare: es féu públic a tots els mitjans informatius del món que l'excel·lentíssim i reverendíssim subjecte vivia amistançat amb l'esvelt i bell -els adjectius m'han brostat de l'enveja- capità de la guàrdia Suïssa.

Poc temps després de l'escandalós afer, el Papa, estupefacte encara, compartint tertúlia amb els periodistes dins l'avió, de retorn cap a Roma, estampà la sentència que ha esdevingut dogma de fe per als cecs i devots seguidors del pontífex argentí: "Jo no som Déu per jutjar els homosexuals".

Davant aquesta serpentina declaració del cap visible de la institució més homòfoba de la terra, tots els col·lectius LGTB del món entonaren himnes de glòria i satisfacció. Ja teníem la Seu plena d'ous. Per primera volta dins al història de les religions un Papa no enviava els gais a la fogatera de d'infern, una volta socarrats a la pira de la santa inquisició.

Aquests dies ha transcendit a l'opinió pública una notícia molt significativa i reveladora: la Santa Seu ha rebutjat a Laurent Stefani com a nou ambaixador de França davant el Vaticà per l'únic i absolut motiu de ser, aquest diplomàtic, sencerament i discreta, homosexual. Les circumstàncies fan, encara, més obscur i tètric el panorama. Per una banda, Laurent Stefani reuneix les millors condicions per ocupar aquest alt càrrec. És home madur, fadrí, intel·ligent, catòlic modèlic, amb una ampla experiència diplomàtica. Sense anar més lluny, exercí de segon a la ambaixada francesa al Vaticà fins a l'any 2007. És tot un model de cèlibe laic.

Per altra banda, a més de la confiança plena del govern francès, compta amb l'amistat i admiració del cardenal de París. Per més burla i afronta, el Vaticà ha seguit la seva tàctica de donar la callada per resposta.

Aquests fets són per a mi l'autèntic exponent de les pobres possibilitats del
papa argentí. El quadre plàstic resulta cruel, però és terriblement representatiu. El Vaticà és talment un zoo. En el centre d'aquest parc d'animals sagrats es troba obert als visitants el corral del gran simi. Un corral immens amb columnes de Bernini i pintures de Miquel Àngel. La tasca del Sant Mico és entretenir i, en el millor dels casos, encantar les multituds. Mentrestant, a l'interior de la Cova les feres -les vertaderes ames i senyores de l'església catòlica- segueixen devorant la humanitat.

L'actual papa Francesc ha resultat un deu per a aquest joc teatral. Ha arribat a fer unes tals cabrioles que la gent de tot ambient i classe resta encisada fins al punt de creure que la nostra secta ha canviat.

En honor d'aquesta nova i venerable víctima de la inamovible xenofòbia vaticana, repetiré un dels meus apotegmes preferits: " No em dol la condemna del Vaticà respecte a l'homosexualitat, el que hem fa un rabier de l'hòstia -mai tan ben dit- és que el cardenal mantingui la mà sobre el genoll del seu secretari mentre firma el decret de condemna dels fills de Déu que es mantenen humilment i discreta fidels a les seves congènites jeies amatòries.