Curt, brut i
gandul no se n’ha curat cap mai, diuen els pagesos.
Em permet una andana literària. Normalment cometem un castellanisme
dient “vago” per gandul. Però la frase, amb majoria absoluta d’”us”, es tenyeix
amb el negre de la vocal de la fosca i de la por: Uuu! Tot i això, és correcte
dir vagarro.
Curt, brut i gandul no se’n salva cap. La prova la trobam en la
desfeta dels botifarres. L’endogàmia de segles portà la noblesa mallorquina a
l’esglai de la subnormalitat. La brutícia dels senyors depenia del tarannà dels
seus servidors. Tanmateix, l’engrut dels seus llinatges ha tret floridura. Això
sí, eren ganduls per títol, naturalesa, ofici i benefici. Molts d’ells no es
molestaven a estudiar cap carrera.
Les mateixes qualitats negatives dels botifarres i dels seus imitadors
botifarrons, mostren, talment títol de noblesa, els nostres il·lustres
aristòcrates de Marginàlia. Els virreis de Can Gazà, són gloriosament bruts,
curts i vagarros.
Amb la curtor no es pot fer res més que pregar al sant Job per
suportar la plaga. Contra la brutícia s’imposen els desodorants, els mateixos
que usaven els súbdits de na Bel, la bruta de Castella,.per besar-li els peus. Tota
la força de la nostra caparrudesa l’hem clavada en el desafiament de la feina.
A Can Gazà, o fan tres hores de feina diària o tornen al femer d’on vingueren.
Gran part de la culpa de la ganduleria supina dels marginats la té el
sistema de l’ajuda social: els ho donen tot fet. Des de l’asil de la infància
fins a l’acolliment dels albergs, passant per la presó i els centres de
desintoxicació, han pogut sobreviure sense fer-ne ni brot. Lluny de sentir-se
agraïts davant la munificència de l’ajuda, es mostren exigents i displicents.
Pensen que molts s’han guanyat la vida, fins i tot s’han fet rics, amb el
negoci dels desgraciats. L’insult que més ens fér i que rebem amb molta
freqüència és el d’explotadors.
La droga més nefasta dels marginats és l’oci absolut. No fer res.
Els parellers de
la nostra terra a aquest fenomen del pànic a la feina li deien “mal de
collera”.
És més fàcil curar un gat o un ionqui que estrènyer la collera a un
gandul, mort de fam i sense sostre.
A Can Gazà ho tenim ben
clar: “Fugitius pel desert de la misèria, ens hem refugiat a un oasis, on
sobrevivim amb la llet de les camelles transhumants,
les quals munyim quan passen”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada