diumenge, 8 de desembre del 2013

MANDELA ENS HA DEIXAT ORFES DE REFERENTS


Arribar a referent de la Humanitat és la màxima categoria a què pot aspirar un lluitador. Si examinam els nostres referents mundials tal com Gandhi, Che Guevara, Lutter King, tot posant un esment especial en l’anàlisi amorosida de l’últim exemple com és Nelson Mandela, podem albirar una mena de fórmula dels déus. Quina altra cosa no són més que déus aquestes grans persones que ens il·luminen i ens mostren el camí de ser homes?
Abans de res, un referent és home d’una Causa. D’una gran Causa. Universal. Humana. Necessària. Urgent. Com puguin ser la llibertat, la reconciliació, la revolució, la concòrdia, la pau... El nostre heroi -aquest seria l’autèntic nom del referent– dedica esforç, vida, curolla i mort a la sagrada missió que li han encomanat els gemecs, els dolors, les ànsies dels seus germans.
Un referent gaudeix d’una personalitat singular i la fa palesa en totes les seves actuacions. Aquest escollit del destí mostra per damunt tota altra qualitat una intel·ligència completa. Equilibrada. Intuïtiva. Creativa. Pràctica.
El tarannà d’un referent ha de resultar bondadós, simpàtic, ferm, caparrut, perseverant, optimista, esperançant, realista, utòpic...
Per altra banda i de forma molt especial, un referent ha de captivar, enamorar, encisar les salvatges bestioles humanes. En el fons, l’heroi és un encantador de serpents. El fill de la gran mare es fa estimar. És tan encegador l’encant del profeta que hom no repara en  les seves errades, defectes, mancances  i bonys.
El referent ha d’exhibir una dosi elevada d’enginy tant en el parlar com en l’actuar. Tanmateix,  ha d’acabar essent una llegenda i de les seves dites, ocurrències i anècdotes se n’ha de poder escriure un evangeli apòcrif.
El preu d’aquesta glòria és la sang del propi referent. Tots els redemptors són màrtirs. Mandela canvià la pena de mort del Che, de Gandhi, de King, de Kennedy...  per la cadena perpètua.
De moment, hem quedat orfes, però els infants no podem viure molt de temps sense pare.
Seria el moment que un Mehmet Ali Ağca, amb més puntaria i sort, convertís el bon papa Francesc en un referent?
Perquè si hem d’esperar que Oriol Junqueres passi 27 anys a la presó, l’ase de la independència ja serà mort de rialles i jo ja estaré cansat de criar vaumes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada