LA VERGE DE MONTSERRAT HO FA A LA GATZONETA

Conscient del meu compromís tàcit amb els pacients lectors del meu bloc de comentar les notícies calentes del nostre redol, vull referir-me a l’escàndol que ha explotat per la plasmació de la Verge de Montserrat com a caganera, amb la seva ràpida i clamorosa esqueixada de púrpures de part dels bisbes catalans.

Tot i saber que puc decebre els meus seguidors, no vull deixar-me emportar per unes respostes demagògiques, cantades d'antuvi pel més elemental sentit comú. Massa sabem que els que s'escandalitzen per l'aparent manca de respecte a un tros de fusta beneïda, callen com a morts davant la tragèdia maleïda d'uns Crists de carn i os que no poden defecar perquè no mengen.

La meva resposta, feta tesi d'identitat pagesa, la trobareu a "Nissaga de Sen" en forma de poema, trenat l'any 1984, amb el títol de "A la gatzoneta". Un sonet amb ritme i rima perfectes s'ha de reproduir necessàriament sencer:

Sonet alexandrí compon la meva glosa
per definir cabdal el distintiu exacte

de l'ésser camperol, tot escollint el tacte
d'agombolar els mots dins l'esvelta carrossa

de les antigues rimes, pomposes, vellutades,
que entretoquen paraules sens cisellar el caire
de l'agror burxadissa, talment el sermonaire
que abilla matusseres tornioles debades.

Tanmateix un sol gest, imperatiu, palès,
precisa, d'un sol tret, el tarannà paqès:

per molt que aprengui a fer el nus de la corbata

i manegi als àpats ganivet i forqueta,

per molt que enguanti els calls amb una nova escata,
a l'hora de ser ell, ho fa a la gatzoneta.

Per a mi, el caganer del pessebre català és un símbol -tan sagrat com una senyera o una Verge emmascarada- de les meves arrels de terra. A la gatzoneta vaig aprendre a alleugerir els meus còlics d'infant i he aguantat aquesta betlemera postura fins que el pes ¡ la vellesca m'han obligat a prémer d'assegut.

Un dels meus somnis era instal·lar un bidet davall una figuera, com a unió perfecta entre l'estat salvatge i la modernitat.

Pelegrinant pel tercer món, el camperol que sempre víatja al vagó de luxe del meu tarannà, s'ha retrobat amb el seu gest definitori davant els wàters turcs.

Record amb amorosida deferència el somriure picaresc d'en Joan de les Llosques quan vivia baix d'un arbre i em demanà un rodet de paper de wàter, tot explicant-me que no s'acostumava a torcar-se amb un mac.

Si la Verge de Montserrat ho fa a la gatzoneta és perquè ve de la terra com nosaltres, i si mostra les seves anques negres és perquè vol ser patrona dels carboners, val a dir dels qui ho passen puta i negre.

No em refii ni de cap bisbe ni de cap polític que dins el bany del seu cor, tal com defineix Santa Teresa l'interior de l'home, no
descarrega humilment totes les seves dèries a la gatzoneta.