Aquests dies nadalencs visc immers dins la solidaritat. La llista de recollides de presents es fa interminable. Apunt només les darreres cites: Grups de jutges, Emaya, Parròquia de Santa Margalida, Asaja, Dones d’Empenta, Col·legi de Monti-sion, Associació “Gent Gran d’Es Fortí, Radio Nacional, Amics de la UIB...
Les trobades es fan especialment sensibles quan es tracta d’infants.
Tal m’ha passat al concert solidari de l’Escola de Música de Son Servera i a la
festa de Nadal de l’Escola Jaume Vidal de Manacor. Tot i això, l’expressió de
la solidaritat amb Can Gazà la palp, emocionat i agraït, a la teringa gairebé
interminable de persones, moltes d’elles no donen ni el nom, que s’atansen a Ca
Nostra per deixar-hi una mostra de la seva gran i sacrificada generositat.
Aquestes demostracions
magnífiques, sinceres i emotives de solidaritat em creen un conflicte
entre el sentiment i el pensament, entre la gratitud i el sentit crític.
Aquesta punyent situació m’ha obligat a aclarir-me.
M’ha salvat, com sempre, la meva innocent animeua de poeta. M’he
refugiat a l’elemental metàfora desmitificadora de la solidaritat.
La solidaritat és per a l’home com les ulleres per a un llosc, per a un
curt de vista.
La solidaritats, com les ulleres, constitueixen un mal menor. Són
beneficioses, necessàries, però esdevenen per deformació de la mirada, per
desviament de la visió. Intenten corregir un defecte innat de l’home com és
l’egoisme, l’egocentrisme. Serveixen per suplir una mancança clamorosa,
esgarrifosa, de justícia. Parl d’una justícia distributiva, elemental,
essencial. Em referesc al dret que té tot ésser vivent a aconseguir els mitjans
per sobreviure.
A partir d’eixa troballa, la meva imaginació s’ha divertit tot cercant coincidències entre les ulleres i les
solidaritats. Com sempre m’he inclinat cap a la ironia.
Hi ha ulleres i solidaritats de luxe, que s’exhibeixen més per ser
vistes que per veure-hi, que resulten tan cares que costen un ull de la cara.
Són les ulleres i les solidaritats de les grans dames i dels clamorosos
esdeveniments socials. Fins i tot existeixen ulleres i solidaritats que
dissimulen les cegueses, l’absència total de visió. La mort de la justícia i del
sentit crític.
Mentre el pensament l’entretén
en paràboles, el meu sentiment aprofita per dir-vos: gràcies per la vostra
solidaritat. Ara que hi veiem millor amb aquestes ulleres noves cercarem entercament
el camí de la justícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada