divendres, 22 de novembre del 2013

EL QUINT MANAMENT ME MATA



Si en aquests moments, al tombant de la vida, un alt tribunal m'examinàs de l'acompliment dels deu manaments de la llei de Déu, en trauria nota alta. D'alguns preceptes, fins i tot de forma especial als referits al sexe, m'atorgarien matrícula d'honor. No en parlem del quart manament, que ordena honrar pare i mare. Per qualificar l'adoració que profés a tota la família, els jutges haurien d'inventar una nova nota.
Però el quint manament, aquell que ordena de forma lacònica i taxativa, "no mataràs", m'estrenyeria entre l'espassa i la paret, tot posant-me a carreró que no passa.
Amb veu alta i de tot cor proclamaria davant tots els tribunals del món un no rotund a la guerra, a la violència, al turment, a l'odi... Però els meus profunds convenciments trontollarien en el moment de dir no a la pena de mort.
No us poseu les mans al cap ni us esqueixeu les vestidures, estimats i pacients companys d'internet, quan vosaltres, a la cambra de les despullades de cor, heu pensat la mateixa cosa que jo.
Digau-me, si no, quina altra sortida hi ha per a uns psicòpates que assassinen els seus propis fills o per a uns monstres que destrueixen la seva mare terra més que llevar-los d’enmig? Es tracta simplement d'una mesura d'higiene, de salut social. No és possible que aquests engendres del mal segueixin pol·lucionant l'aire que respiram. No oblidem que els deu manaments es conclouen en dos: "estimar Déu sobre totes les. coses i al proïsme com a tu mateix".
Jo, en nom de l'estimadíssim “déu meu", us jur que em faria tallar qualsevol membre gangrenat del meu adorabilíssim cos. Si voleu saber de quin déu i de quin cos us parl llegiu, ja que molts no ho féreu en el seu moment, els 220 articles de 220 mots, publicats en aquest mateix bloc, meu i vostre, baix del títol general de "Déu meu".
Els dubtes sobre la necessitat de la pena de mort, més enllà de les injustícies possibles i dels romanços exemplaritzants, per restablir l'equilibri de la convivència humana, són tan
seriosos, els dubtes, que en un referèndum secret jo votaria sí.
Sí a la pena de mort abans que m'ofegui la mort de pena.

3 comentaris:

  1. Deu ser una de les poques opinions teves, Jaume, que hores d'ara no estic en condicions d'assumir, ni tan sols de respectar! In-dub-ta-ble-ment!

    ResponElimina
  2. " a la cambra de les despullades de cor, heu pensat la mateixa cosa que jo", jo mateix Jaume, però una vegada vestit de la raó la descart totalment.

    ResponElimina