dijous, 17 d’octubre del 2013

GUARDA'T DE PEDRA RODONA, DE CA QUE NO LLADRE I D’HOME ROIG


Quan un indefens com jo ensuma el perill, cerca espavilar-se tot buscant la saviesa de la nissaga. Hom pensa que si no ens han acabat de destruir és perquè portam gravada a la consciència de poble una dosi elevada de malfiança. Els confiats van a l’infern.
Aquest còdex genètic de la prudència es guarda gelosament a les coves subconscients dels mites. Quan els mites universals, com puguin ser els grecs o els jueus, baixen a un poble encongit com el nostre, es diuen rondalles o refranys. Al cap i a la fi, les sentències populars sempre s’acompleixen.
Els mites, des dels que formulen els dogmes catòlics fins als que refermen l’instint de supervivència de la salvatgina, s’expressen en un llenguatge de símbols. Cal desentranyar les metàfores, les paràboles, les referències.
Era cabritel·lo de garriga, encara, i ja em siulaven les orelles amb el crit d’alerta: “Guarda’t de pedra rodona, de ca que no lladra i d’home roig”. Les travelades, les nafres i els desenganys de la vida m’han confirmat plenament la veritat d’aquest refrany.
La pedra rodona, polida i neta sembla perfecta al costat dels còdols bonyarruts i rústecs. Però quan poses el peu damunt aquest model de mac perfecte et provoca la relliscada. Una caiguda que sovint et costa la meitat del barram. La referència és evident: guarda’t dels místics, dels narcisistes, dels egocèntrics, val a dir de tots aquells fantasmes que es presenten com a salvadors. Sempre que ens han dit que ens salvaven, han acabat enfonsant-nos cada cop més. “Això roda malament”, com canta Guillem d’Efak. Vull un camí de còdols mal entranyats on els meus peus descalços puguin arrapar-se.
El cans que no lladren semblen pacífics, bona gent, fins i tot llepes. Però quan manco ho esperes, t’envesten per darrera i t'arrabassen mitja anca. Guarda’t dels nyeu-nyeus, dels mosquetes mortes, dels submisos, dels babaus... M’identific amb l’altre apotegma: “Ca que lladra no mossega”.
Quan la cultura popular parla de “l’home roig” es refereix a Judes. Cents i cents d’anys de predicar damunt les trones que el traïdor era de pell roja han sembrat la mala fama respecte a la pigmentació singular d’alguns homínids. Guarda’t dels traïdors. Envejosos, et venen per 66 monedes a l’any, amb una besada de polític.
Puc posar nom propi a la pedra rodona, al ca mut i a Judes. Per desgràcia no tots són consellers del Govern ni votants de majories absolutes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada