dissabte, 20 de juliol del 2013

219. AMÉN


Amén. L'últim mot de la revelació canònica. Amén. Així sigui. Així és. Així ha estat.
Esgotat hagiògraf, hem servat el nostre compromís. Hem complit el nostre propòsit. Hem respectat les regles de joc que nosaltres mateixos havíem establert. A cada cridada meva tu has acudit a cal teu silenci per transcriure els meus batecs. Cada comunicació s'ha cenyit a la mesura dels 220 mots pactats. Amén.
Hem acabat. Has transcrit 220 inspiracions meves.
Tanmateix, això nostre és indefinible. És un poema? Una autobiografia esquarterada? Un catecisme per a neòfits incauts? Un assaig teològic per a àcrates de taverna? El testimoniatge d'una personeta condemnada  a la brutal sinceritat? Un crit de fe personal i intransferible? Un desgavell de cal déu? Un bunyol narcisista? Un nyap literari? Un exhibicionisme pornogràfic?
És tot això. I més. I menys. I res.
Una veritat sura per damunt tots els interrogants: hem gaudit. Jo d'inspirar-ho i tu de transcriure'l. Hem experimentat la plenitud de l’escriptura en llibertat. A lloure. Hem donat per real una relació imaginària. Hem imaginat el mode fantàstic d’engospar les més dures realitats: la soledat, la impotència, el destí, el sexe i la mort. 
Ara, les nostres entranyes resten esbandides al puig de les argelagues perquè la salvatgina, des de l'àguila fins al mostel de pleta baixa, pugui combregar amb nosaltres. Amén.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada