Al·legoria de
la reinserció davant l’escultura que presideix i dóna la benvinguda a Sa Casa
Llarga, plantada en el mateix lloc on abans hi cresqué com a pi.
Perquè aquest impressionant rostre d’indi, abans era un gran pi. Però un
dia, la tempesta, de forma aleatòria, l’arrabassà, tot deixant-lo tirat a
terra. Tothom abusà de les seves
despulles. Només restava el rabassot de les rels.
Vet ací que arribà un equip de tècnics. Descobriren que les deixalles del
pi ploraven. Sotmeteren el monyó vegetal a un interrogatori:.
-Què et passa? Per què plores? Què vols?
Humilment el
mutilat contestà:
-Voldria tornar a formar part del meu jardí.
La sentència
dels savis socials acabà d’enfonsar-lo:
-Per reinserir-te a la societat t’has de recuperar fins a tornar a ser qui
eres.
El pi se senti condemnat per a sempre. Massa bé sabia que mai no podria
ressuscitar.
Però arribà un artista de la cosa humana.
Davant la desesperació d’aquella
desgràcia d’arbre, havent escoltat la seva història i la solució dels
tècnics, li mussità:
-Mai més no podràs tornar a ser un pi, però jo
et convertiré en quelcom més singular i admirable. No només tornaràs al teu
jardí, sinó que en seràs el seu ídol.
Aquesta és la filosofia de Can Gazà: d’allò que
ningú no vol, fer-ne una obra d’art.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada