dissabte, 18 de maig del 2013

163. LA CONDEMNA DELS GAIS


Pel meu gust, aimat esclau, rompria el motlle dels 220 mots per copiar tota la proclama del "Jo també som Ponç Hug". Però ens conformarem amb la reproducció d'uns pocs paràgrafs.
Ara i aquí, per ser gai no t'aplicaran la llei franquista de la perillositat social, però et sotmetran a les mateixes o pitjors penes socials.
Els salvadors i els perdonavides són els nostres botxins. Preferesc  un xenòfob. Aquest t'ataca de cara, restant més indefens que tu mateix.
La persecució, el vilipendi, sobretot el martiri, vessunyen quelcom de gloriós. Et destrossen els qui et perdonen la vida tot mirant-te per damunt les espatlles. En el femer dels seus furs íntims segueixen pensant que els homosexuals som monstres contra natura, carn per forca, com Ponç Hug.
Però l'autèntic crim és que et xopen amb aquesta porqueria de pensaments  fins a obligar-te a fer-te perdonar la vida, a salvar-te, pel camí de l'art, de l'escriptura o de la fama.
No et cremen, però et condemnen a la cadena perpètua de la desconfiança en tu mateix i  en els altres. Per res m'importa que desconfiïn de mi. Me mata el recel que em forcen a sentir jo cap a ells. Encapçalen la llista els "armariats" de la pròpia nissaga.
Confia, germà. El teu déu és més maricó que Cristo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada