dissabte, 11 de maig del 2013

156. TEOREMA PASOLINIÀ


Avui, mostel de nit, agenollats davant el retaule dels nostres màrtirs invocarem el beat  Pier Paolo Pasolini. Esperem que el primer Papa que surti de l'armari el canonitzi.
Any 1974. Totes les revolucions alçuren les teves sangs. De dia, vius, encara, de tapada, mentre que de nit te treus el cabestrell. Miquel Àngel Riera, amb dos amics més, t'ha convidat a estrenar París. Aprofitau per veure cine prohibit  pel pontífex Franco. Vaig esmenar les meves manyes -el teu mestre literari era mal d'aregar- per conduir-vos fins a “Teorema”, de Pasolini.
És de les vegades que t'he vist més profundament trasbalsat, impactat, commogut. Te trobares de front amb la meva vertadera imatge. Disfressat de jardiner,  despullava, discretament i amorosida, tots els membres, criada inclosa, d'una família  burgesa. Desllorigats per la meva individualitzada atracció eròtica, tots, pare, mare, fill i filla, encaren la seva tragèdia vital.
Restares encativat pel plurifacètic exemplar de guillot mediterrani fins al punt d'identificar-te amb totes les seves jeies. Et senties com una miniatura de la seva gegantina imatge: gai, comunista, cristià, poeta, novel·lista, defensor de la seva llengua friülesa, encurollit amb el lumpen, fatalment atret per la morenor, aglapit per la nit, esbandidor de les hipocresies, bon vivant, turmentat, suïcida, provocador...
Teorema resolt: la seva sang ha rentat l'estigma dels petits pasolinis del món.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada