divendres, 19 d’abril del 2013

135. ENHORABONA, SIBARITA

Abans de res, pacient confés, transcriu la meva definició divina de sibarita. No he anat als diccionaris a buscar-la. La visc des d'una eternitat. El sibarita és aquell golafre que paladeja el nèctar, el més exquisit, allò millor de cada cosa, persona i situació.
Per espipellar aquesta perfecció del bon gust t'has fet patir un calvari inútil. Total, per arribar al cim que qualsevol animaló salvatge corona com la cosa més natural. Les teves aimades cabretes ho cerquen per instint. Trien la bocinada més gustosa. El bot més divertit. La còpula més plaent. Tu has hagut d'imposar-te un procés cruel. No hi has deixat la vida per pur miracle del teu vincladís tarannà de jonc.
Per arribar al títol de sibarita t'has escorxat la sotana de masoquista per retornar a la nuesa del teu narcisisme de minyó orat. Sé que no vols assolir el sadisme dels déus però et recoman que facis una darrera passa, tot esdevenint un narcís sarcàstic com jo.
Em complau contemplar-te assaborint els menjars exquisits, triant els amics fidels, delectant el teu intel·lecte amb pensaments agradosos, escalfant-te amb les brases de la concupiscència, fruint cada segon de l'existència, alliberant-te dels fantasmes amb el buf de la ironia, desterrant  les pors. Totes.
Només et manca sentir-te déu per ser un perfecte pardal assolellat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada