Et don tota la raó, enginyós parlaire, quan sentencies en un des teus llibres marginals: "Per ser amic meu, basta que m'estimin. Per ser enemic, han de tenir molta categoria".
Per
aquest mateix raonament, jo no tenc enemics, ni jamai podré
gaudir-los.
Els
vatues dels flastomadors més virulents són talment formigueues que
no arriben a fer-me pessigolles a la sola dels peus. Les apostasies
més sonades em ressonen com una rialla de sainet mal representat.
Els mítings dels ateus m'inspiren la tendresa d'un orfe que, en lloc
de plorar, fa potadetes.
Els
homes us lluïreu quan m'inventareu, però quan creàreu el dimoni us
sortí una ridícula paròdia de la meva imatge. A mi em neguen, me
maleeixen, però mai de mai no s'atreveixen a fer-me befa. Del
dimoni, tothom se'n riu i a mi em professau una por al caire del
pànic.
Dels
diables, grans i petits, en feis comparses per a festes de foguerons.
De mi, la befa suprema que us atreviu a treure són gracioses
caricatures en benignes acudits.
Desafii
a tots els ateus i agnòstics del món. Si sou tan valents per què
no publicau un manifest ridiculitzant Al·là, Mahoma i la mare que
els parí?
Enhorabona,
fill, per la teva passa definitiva perquè, malgrat que existís, mai
de mai no em tendries por.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada