En
mala hora ens quedàrem sembrats i garratibats davant la televisió aglapits per
la pel·lícula titulada "Història d'una monja".
El film gratà, tot removent els
solams més densos de les nostres històries, les nafres més profundes de les
nostres vides.
Et parl en plural, sofert siamès
meu, en aquest cas més que mai, perquè, en aquells anys d'esmicolament gradual
al Seminari, jo patia més que tu engrillonat a les tàvegues de la teva cega
impotència.
A mida que ens identificàvem amb la
peripècia d'aquella santa monja, capolada per les moles del convent, la
tristesa ens pujava, feta calfred d'angoixa, des de les profunditats de les nostres
entranyes. Vàrem acabar plorant de pena i de ràbia. Des de la mort de la nostra
mare no havíem vessat unes llàgrimes tan amargues.
D'una forma diàfana i sensible, la
pel·lícula desvetllava la tàctica diabòlica del sistema: castrar, capolar a
força d'humiliacions constants i actes contra natura la dona -donassa!- caçada
als filats d'una falsa mística per poder-la manejar com una esclava.
Només dues persones estimaren i
respectaren aquella enamoradora criatura: un metge ateu i un negre idòlatra.
La maçada final ens deixà
paralitzats, capficats a l'abisme de l'esgarrifança.
Nosaltres també hem sortit de
l’Església per la porta de darrera, gelats per l'absència cruel del més mínim
detall d'humanitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada