divendres, 4 de gener del 2013

33. OBEIR ÉS CREURE

La paraula és déu. El verb.

La llengua és l’home, l’única cosa que el fa superior a la resta de les bèsties; l’arrel que l’endinsa a la seva terra.

La parla és el poble. A Mallorca, encara ara saps de quin poble véns segons la pronúncia. I el castellà defineix els forasters.

El llenguatge és la cultura: l’escriptor es diferencia de la placera no pel que conta, sinó per com ho conta.

Així, la gramàtica esdevé un tractat de  psicologia, d’història, àdhuc de teologia.

El catalans, a l’obeir li diem creure. Res més profund i exacte. Hom acata amb gust i convenciment les ordres del superior quan aquest s’ha guanyat llur credibilitat. L’obediència no és un problema del fill, de l’alumne o del súbdit, sinó de qui mana. Estimes a qui es fa estimar i obeeixes a qui es fa creure. Em sent camarada del déu  que dictà la sentència al germà major de Jesús, Jaume, el Menor, quan proclama que la fe només es fa creïble per les obres.

Obeir és creure, però també la fe és qüestió d’obediència. Qui creu, obeeix als seus ancestres, a les seves pors, al seu ròssec històric. No debades l’home és un animal religiós.

Crec tant en tu que et guard vot d’obediència. Mana, servent, que el teu déu creurà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada