dilluns, 3 de desembre del 2012

1. DÉU MEU!!!



Déu meu. M'és igual si no existeixes. És el teu problema. No et necessit per res. Vull dir físicament. Metafísicament. Vull dir que el meu rellotge té corda pròpia. Amb Tu o sense Tu, tot, absolutament tot, seguirà el seu camí. La seva drecera pròpia. Específica. Intransferible. Immutable.
Però Tu ets meu. Ben meu. Tot meu. Jo t'he fet. T'he esculpit. Cisellat. Modelat. A força de fe, de dubtes, d’impotències, de ràbies, de misteris, de patiments, de por, de pànics, d'ànsies, d'alegries, de curolles, de lluites, d’il·lusions, d’innocentades.
Mentrestant, ets la meva gran obra. El meu miracle.
Si ha un Déu, o mil, o un milió, o mil milions de milions, no m'importa. Cap no n'hi ha com el meu. Ai, Déu meu! Déu meu! Déu meu!
Tot seguirà igual. Com sempre. Com abans. Com després. Tot continuarà de la mateixa manera. Tot. El món, el curs, el decurs, la història. Tots continuarem Immutables. Els homes. Tots.  Els homes, els cucs, les formigues, les àguiles. Els homes, Déu meu!, tan imbècils, Déu meu!, tan curts, tan miserables. Tots creient-se el paper de la comèdia. Seguirà havent-hi  triomfadors, perdedors, herois, sants,  pecadors, místics, psicòpates, esclaus, lliures, lliberts, assassins, lladres, bons, dolents. Ets meu, Déu. Que ningú no te toqui. Ni te retoqui.
Abans em suïcidaré que renegar de Tu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada