dilluns, 24 d’abril de 2017

EL DESAFIAMENT DE LES VIDES MÒLTES

Les Summes de sant Tomàs, les actes dels concilis, les encícliques papals, tots els tractats de teologia i de moral, les lleis canòniques, les cites dels sants doctors, àdhuc les sagrades Escriptures es fonen davant un paper d’estrassa on una mà innocent ha esborrallat les benaurances. LES BENAVENTURANCES!!! Així en majúscules i amb clamors admiratius.
Els tractats de psicologia, les ciències socials, els estudis de camp, les estadístiques, les memòries institucionals, les experiències tot i ser de molts d’anys -com puguin ser les meves vivències al costat dels marginats- es dissolen davant d’un poema. UN POEMA!!! Així en majúscules i signes de clamors admiratius.
Aquest benaurat poema l’ha escrit un home bo, sensible i generós al llarg de vuit anys de deixar-se sacsejar pels batecs de marginàlia. El nostre president Jaume Mateu i Martí ha dedicat almenys un pic per setmana, una pàgina del seu dietari -tot un insult de constància- a la corpresiva vivència de la seva jornada a Can Gazà. El pare dels enderrocaments abissals esdevinguts botons de foc dins el color del diumenge digereix l’impacte del surrealisme pur i dur de les vides mòltes tot aplicant a l’atac d’impotència el revulsiu del precepte estètic que mana que un poema ha de suar a dojo bellesa, força i sorpresa; o el que és el mateix, traduït a l’esgarrifança de Can Gazà, tendresa, coratge i humilitat.
Els actors d’aquest auto sacramental es convertiren en estampes de benaurats per art i màgia d’una àngela que aparegué a Can Gazà com una missatgera dels déus inaccessibles. Si em trobau exagerat amb això de les imatges de sants, comprau el llibre, anau directament a la darrera pàgina de totes, on la filla de l’editor, tan foll com tots els somiatruites residuals, estampa la data de la impressió de “ El preu de la vida mòlta”. Si aquest sant Francesc, reduït a estampeta de confraria miserable i que hauria de figurar de segell de les obres socials, no us remou les entranyes,
despuntau-vos de la llista d’animalons sensibles i passau-vos directament al catàleg dels cadàvers dels paradisos fiscals.
He passat anys –molts!– intentant canviar l’insult de les preguntes normals, assenyades, doctorals, tals com: “Quants n’has curat, salvat, reinserit?” per un sol interrogant essencial: “Quants n’has estimat?”.
Tanmateix, ara m’adon, amb dolorida evidència, que, malgrat que augmentàs la ració d’amor i respecte cap als marginats amb gran dosis de tendresa i admiració, hauria desviat el tret de l’autèntica diana. Pretendre estimar no deixa de ser un acte d’orgull, una afirmació que el bo ets tu i l’altre un objecte passiu de la teva generositat. Ara, xop de les benaurances que pouen les vides mòltes, sé que la pregunta exacta és:
-Per quants t’has deixat interrogar? Davant quants has restat esglaiat? D’on has tret el filet de coratge per engospar el misteri de les vides mòltes?
D’aquest desafiament en podrem parlar-ne demà vespre, 25 d’abril, amb els clamaters de les benaurances marginals a Can Alcover, seu de l'Obra Cultural Balear, carrer de sant Alonso núm. 24, de Palma.

dissabte, 22 d’abril de 2017

“EL PREU DE LA VIDA MÒLTA”, JOIA SAGRADA DELS MARGINATS


Amb n’Andreu, el ferrer més complet del món que deixà la pell a Líbia, aixecant les torres de petroli per a Gadafi, vaig complir el jurament de deixar-lo morir a Can Gazà. Per res vaig permetre que el deportassin a cap hospital. Just abans de tancar els ulls per a sempre, els obrí de bat a bat. Davant la meva mirada estorada, s’arrabassà del coll la grossa cadena d’or que exhibia com un punt de distància de la misèria i me la posà a la meva mà mentre em recomanava, més  amb la fondària de l’alenada que amb la veu:
-És l’única cosa que em resta. Ven-la i paga algun deute de la casa.
Aquella joia era un tresor sagrat per a mi. La vaig haver de vendre a pes.
Ara tenim una altra joia sagrada, una obra d’art. Un llibre meravellós que han enllestit dues sensibilitats singulars. Amb la seva poesia primmirada, austera, essencial, el nostre president, Jaume Mateu, ha convertit els macs de torrentera en polides llàgrimes d’un rosari marginal, apte només per rosegar els misteris de dolor. Mentre Fiona Mersh va treure tot el seu art gràfic per convertir en ombres impressionants les tristes ànimes dels exclosos.
En aquests moments, la necessitat primordial de Can Gazà, la tasca essencial de Marginàlia, el desafiament a vida o mort dels lluitadors per la dignitat dels pobres, és que aquest testament, aquesta herència sagrada, aquest regal corprenedor arribi al coneixement i a l’estima de tothom. No hi valen excuses de llengües ni cultures. L’impacte de “El preu de la vida mòlta” arriba a les entranyes pel tacte i la mirada.

                                         CRIDADA  DESESPERADA

Cinquanta anys de viure dels marginats, pels marginats i amb els marginats m’atorguen el dret de posar-me patètic.
Si s’atura el bram d’aliments que ens arriba de tot arreu, sobreviurem amb verdura i ous. Si s’esgota el lleixiuet, destil·larem les cendres. Si s’acaba el paper higiènic –cosa que està apunt de succeir– exercirem de camperols baix de les revestides figueres. Si ens tallen el llum, robarem ciris a la Sang. Si ens veiem forçats a prendre la darrera mesura que prendríem com és suprimir les minses beques als treballadors, consentirem que els nostres gazanecs vagin  de fiat als bars, als estancs i a les cases de consol. Si no pagam l’astronòmic lloguer de la nau, cosa que jo faria ara mateix, esperarem que el sistema ens tregui un altre cop al carrer. Si després de mesos de desesperant espera no ens arriba l’almoina  del Consell, resistirem... Però si les persones sensibles, les bestioles de bon gust, els amics que mai no ens fallen, els enemics que mai no ens manquen, la bona gent que crec que encara és majoria, la mala gent que té sempre la curiositat a l’aguait, vull dir si tot Cristo vivent  no ens pren aquest meravellós llibre de les mans , voldrà dir que el moviment marginal ha fracassat, que els utòpics no tenim dret a alenar, que els marginats ens hem de suïcidar tancant definitivament Can Gazà.
Per desgràcia,  aquest or de llibre no es pot vendre a pes com la cadena del nostre Andreu Milà.