dissabte, 6 de gener de 2018

ESVERADORA VIGÍLIA DE REIS

La vigília dels reis bíblics resultà  un dia de terribles sacsades.
De bon matí vaig acudir, amb el cor estret, al cementiri de Son Coletes per acompanyar els fills de la meva neboda, morta just abans de Nadal, en el moment de dipositar l’urna de les cendres de la seva mare al mateix nínxol on està enterrada la seva padrina, la meva germana. Així mare i filla viuran per a sempre juntes.
Prop de la tomba dels “Collets” s’alça la senzilla làpida dels màrtirs republicans. Aquí els falangistes i els capellans afusellaren, sense judicis previs, prop de mil homes innocents en aquells terrorífics moments en què Franco havia imposat el 155 amb armes. La xifra dels assassinats pels espanyolistes me la donà el  capellà que els untava amb l’extremunció just abans del tir de gràcia. Des de la terra amarada amb la sang del poble em pujà, testicles amunt, el clam inexhaurible de la justícia històrica.
De retorn a Ciutat vaig llegir als periòdics que un malat ingressat als hospitals públics costa mil euros a l’administració autonòmica. La ràbia i la desesperació em pujà al cap just pensar els cents de mils d’euros que Can Gazà estalvia al Govern tenint esment dels malats tirats al carrer que, de no estar a Ca nostra, ocuparien per llarg temps els llits dels nostres hospitals. En recompensa d’aquest favor, els nostres governants d’esquerra no ens han donat ni un cèntim  -ni un cèntim!– al llarg dels dos anys que ostenten el poder. Això sí, ens han ofegat dins una teranyina d’absurda burocràcia. El nostre pacient president i la nostra activa secretària s’han passat  hores i més hores fent paperassa. La burocràcia és la nova violència del poder contra els pobres.
Prop del migdia m’arribà la desesperant notícia que la venjança espanyola havia deixat a la presó a sant Francesc d’Assís Junqueres.
Cap al tard, les bombes  acumulades al soterrani de la meva sensibilitat explotaren en forma de calfreds. Tot jo era un tremolor de febres fondes. Em veia abocat al més infernal dels abismes. L’abisme de l’odi. Tenia por que la ràbia, la impotència, la desesperació de la injustícia em llançàs al foc de l’odi. Un odi brutal.  Total. Cap a tota la humanitat. El meu deliri em mostrà la terrible evidència: només una nova ETA podrà parar els peus als psicòpates  del poder franquista.

dilluns, 11 de desembre de 2017

RES A PERDRE. RES A AMAGAR. TOT A AGRAIR



Cada cop que  la vida m’enfronta  a un esdeveniment, per insignificant que sigui, em veig obligat a fer una reflexió. A passar comptes.
A ran de la pintada,  pretesament insultant, a la nau de Marginàlia, voldria compartir eixes simples i evidents consideracions amb tots vosaltres, amics, que m’heu acaronat amb tanta amorosia i connivència.
El meu estament actual on no tenc res a perdre ni res amagar és literalment beatífic. No tenc por a res ni pas pena per res. El mal que em poden fer des de fora es redueix a zero absolut. Sabeu què és no tenir ni una bicicleta que em puguin desinflar? Sabeu què és no tenir cap secret per celar? Us imaginau el trastorn que hauria ocasionat, tant a mi com a la família, la proclama barroera de la meva gelosa i estimada homosexualitat si no fes anys que vaig sortir de l’armari? Creis que hi ha algú que cregui que dir-li català al fundador d’ERC  a Mallorca resulti un insult? Com puc passar pena per la meva seguretat si som la persona més custodiada i  acompanyada del món a cada minut de totes les hores del dia i de la nit? Ni el rei gaudeix de tants guardaespatlles com jo.
Si el pintor de claveguera em volia injuriar no s’ha errat tant mai. He deixat ben clar que gai i català són els meus títols de glòria.
Allò de “cur”, esburbada traducció de “cura” al mallorquí,  lluny d’ofendre’m em regala una avinentesa de sentir-me orgullós de la meva trajectòria. L’intent de ser fidel a les benaventurances m’ha portat  aquí on em trob. Respectuós amb les persones de bona fe dins l’església i crític, sovint aferrissat, amb les estructures i les postures farisaiques. Seguesc creient que la mística  autènticament cristiana és l’única que salvarà el poble de Catalunya.
Us confés que  entre les cridades de suport que he rebut a ran de la beneïda  pintada, una de les que m’ha donat més goig ha estat la del bisbe de Mallorca. Monsenyor  Sebastià Taltavull ha aprofitat  l’encoratjadora conversa per fer-me avinent la seva intenció de visitar Can Gazà.
Em conhortà de forma molt especial l’amic que em retragué la fotografia de Josep Mª Llompart al costat de la pintada que  feren a ca seva els feixistes de fa trenta anys; “Aquí un renegado traidor a España”.
Del profètic  grafit resta tan sols per aclarir-me el refilet de cabró. Com a ocurrència per acompanyar la notícia vaig dir que la cabroneria era l’assignatura  pendent. Però ara pens que la meva poderosa resistència i el meu domini de la situació, al llarg de cinquanta anys,  dins el món de la marginació i de la delinqüència sense haver-me passat res de res mai, ha de néixer necessariament d’una estampa pèrfida. Els psicopatets no es dominen amb avemaries. He arribat a la conclusió que jo som bona personeta però que el meu àngel de la guarda és un cabronasso.
Amics, un cop més gràcies. No tenc res a perdre ni res a amagar, però tot a agrair-vos-ho.