dimarts, 13 de juny de 2017

LA TERCERA MORT DEL CAPELLÀ POQUET



Al capellà Jeroni Alomar Poquet el mataren per primer cop a la paret del cementeri de Ciutat dia 7 de juny de 1937. Ara fa exactament 80 anys.  L’afusellaren les criminals forces de Franco amb l’anuència tenebrosa i turbulenta de l’arquebisbe Miralles. Per desgràcia, en aquells temps de follia  fratricida, aquest assassinat hauria estat un més entre els milers que perpetraren els feixistes catòlics si no fos per la condició sacerdotal de l’executat. Ningú em farà creure, perquè és metafísicament impossible, que el cap de l’església mallorquina no l’hagués pogut salvar. Deixarem que la culpa de la primera mort del capellà llubiner se la reparteixin els autors  militars, civils i eclesiàstics del cop d’Estat franquista.
Però resulta evident que la segona condemna  a mort, la mort del silenci sepulcral i de la ignomínia soterrada del capellà Poquet, fou decretada i executada, a cop de ploma,  pel nefast arquebisbe Miralles i la seva cohort de venjatives  i covardes madones curials, catedralícies i parroquials. Com a signe d’irredempta putrefacció, aquest silenci de mort continua dins gairebé tot el clos de l’església mallorquina. Encara ara la hipòcrita gent de la nostra església callen com a morts.
Per sort dels maltractats i difamats banyarriquers de la veritat, aquests dies han aparegut, ben mirat miraculosament, unes cartes de l’arquebisbe Miralles que confirmen, amb una sobredosi de calfreds, aquesta asseveració. Els dos capellans, Jeroni Alomar i Antoni Rosselló, condemnats el primer a mort i el segon a vint anys de presó, han sofert fins avui la sentència de l’oblit i de la postergació. Podeu estar ben segurs que ni el Bisbe ni cap capellà que xucli de la poderosa i sagrada mamella diran  res de res. Seguiran callant com a morts. Tal com són.
Us ho confés amb una tristesa profunda i una desesperant impotència. Aquests dies d’aniversaris i homenatges s’està armant la tercera i definitiva mort del meu aimat i venerat  Capellà Poquet. La mort de la irreal beatitud. El volen disfressar d’àngel, com feren amb el Fill de l’Home i els altres heroics seguidors de les benaurances. Els inductors d’aquest trist -tristíssim! – traspàs són en gran part els familiars de don Jeroni Alomar Poquet.  La cunyada i els dos nebots que han amagat -Déu no vulgui que destruït - al llarg dels anys les senyes d’identitat del qui donà la vida per salvar de la mort el seu germà i altres defensors de la legalitat, ara s’han erigit en guardians de la seva deïficació. Diumenge em cridà, de forma aïrada, Joan, el nebot petit de Poquet, per exigir-me que ratificàs la meva insinuació que el seu oncle hagués pogut compartir amant amb el seu botxí episcopal.
Per beats ens basten i sobren els qui han pujat als altars els continuadors del “glorioso movimiento nacional”. Jo necessit un referent de carn i os.  Un home sincer i sencer, valent i sense manies. Vull seguir identificant-me amb ell, perquè estic ben segur que si tornassin aquells temps, que encara deliren molts dels qui s’aferren a l’Església per assegurar-se el cel a la terra, jo seria afusellat com el capellà Poquet. Taltavull  i la seva cohort de tapades no mourien un sol dit per salvar-me, talment com no ho mouen ara per descobrir la veritat d’aquesta taca de sang que podrirà l’Església de Mallorca.

dimarts, 23 de maig de 2017

GRÀCIES “ENEMIC” PER LA TEVA LLIÇÓ DE VIDA



Els Santandreu de Manacor, els Collets de Mendia, portam els cavalls de trot dins la sang. No debades el nostre aimat patriarca, adorat cap de la nissaga, morí pràcticament passejant un cavall de carreres. Però tant endinsada o més que la nostra fascinació pel noble animal, portam a les venes la filosofia de vida dels que viuen i creixen des de baix. Si parteixes de zero, un sis és la glòria; si parteixes de deu, un sis és un fracàs.
Respecte al “Gran Premi”, la família havia conservat fins diumenge passat el procés d’aquesta humil mística marginal. Record com fa anys dèiem: “la cosa més gran seria tenir un poltre sencer que arribàs a córrer al Gran Premi. En el cas que entràs a meta entre els quatre primers, ja seria el súmmum del goig”.
Però amb tu, adorat “Enemic”, ens hi hem engatat. La cosa és que aquests darrers mesos, més que dins un somni, hem viscut dins una mena d’embruixament. El miratge era tan fort que arribàrem a creure en els miracles. No hi miracles per al poble. Els miracles els compren els poderosos a preu de falsedat. D’això el Vaticà, a l’hora de fer sants, en sap un ou.
Gràcies, miracle de cavall nostre, per la lliçó que ens has donat. La reacció nostra no és mai la conformació. La reacció dels rebels va per la drecera de la saviesa. D’això te’n puc donar lliçons, poltre estimat. Quan em present a un premi literari sé que el resultat ja està cantat. A voltes fins i tot el llibre guanyador ja està imprès. Però jo pens: “El premi passa, però el llibre queda”. El premi estel·lar del trot ha passat, però tu quedes.
Prodigi de cavall nostre, sense el pes de la corona, tu i nosaltres, els teus adoradors, som més lliures que mai. Ens esperen anys de gaudir de moltes eixides, de molts de premis, de moltes glòries.
De tu, estimat “Enemic”, m’agrada tot, fins i tot el nom. Fa anys vaig sentenciar: “per ser amic basta que t’estimin; per ser enemic han detenir molta categoria”. La teva.
De tu, honorable cavall, mai ningú no podrà apuntar, com ho fa d’altres cavalls el periodista que ho sap tot de tot del trot balear, que anaves dopat. La insinuació que fa Antoni Oliva, el bruixot de la informació del món del trot respecte del Gran Premi, és tan terriblement greu que no m’atrevesc ni a traduir-la. D’aquesta cita se n’haurien de fer octavetes i repartir-les per tot arreu; “Una gran prueba, disputada sobre una pista impresentable y  -sobre todo- organizada sin los controles antidopaje que marcan la diferencia entre los paises con carreras de caballos creíbles y con los que no son capaces de convencer a nadie”.
Estimat “Enemic”, no et preocupis per quan arribi el moment, com ja ha passat a Itàlia, del desprestigi total del nostre trot. Quan la màfia dels directius de la federació, dels grans propietaris, dels omnipotents manadors professionals, amb el silenci consentidor del Consell, acabin d’arruïnar la “credibilitat”, com diria Oliva, del nostre esport nacional, llavors  aplicarem la tàctica dels pagesos: et casarem amb la filla dels senyors. Així, aniràs  -anirem tots- a córrer a França. Un temps, el catedràtic que es fia més dels cavalls que dels humans, em convidava a celebrar cada any una missa volandera per les ànimes dels cavallistes morts. Jo, tanmateix, pregava per aquells que sé cert que tenen ànima, com sou vosaltres  els cavalls.
Gràcies “Enemic” per la teva lliçó de vida.  Si haguessis fet primer jo mai no hauria pogut dedicar-te aquest poema. Jo només sé escriure per als sobrevivents de la dignitat.